No en deixem passar ni mitja
Al final algun representant de la CUP s’ha desmarcat (amb la boca petita, tampoc no cal somoure la parròquia més renouera) de les desgraciades pintades en què apareixen els noms de Marta Pascal i el conseller Jordi Jané, del PDECat, al costat d’un ninot penjat en una forca i una amenaça: “Ho pagareu”. A més, hi tirava terra dient que “cal no sobredimensionar” aquesta mena d’expressions. No n’hi ha prou. Donem per bo i per cert que el partit anticapitalista no ha tingut res a veure amb aquesta indignitat i que va ser cosa de nacionalistes espanyolistes amb ganes de sembrar zitzània: precisament per això se n’esperava una condemna contundent, ferma i rotunda, que no deixés marge al dubte. El consell que no se sobredimensioni aquesta qüestió és sobrer i equivocat, perquè aquesta mena de coses, per ofensives i contràries a la convivència, se sobredimensionen soles. És impossible no fixar-s’hi, de la mateixa manera que no es pot obviar l’efecte d’una flatulència pudenta en una reunió de persones dins una sala petita. No tan sols és inconvenient, sinó que és repugnant i fot fàstic.
“No en deixem passar ni mitja” és l’eslògan d’una campanya pública contra la violència dels homes contra les dones (i disculpeu-me la repetició del contra, però sisplau, deixem de dir-ne “violència de gènere”, que no significa res). Em sembla un bon eslògan, clar i directe, i d’aplicació perfectament adequada per a les fantasies totalitaristes, o senzillament viscerals i furibundes, amb què alguns (i no em referesc a la CUP) comencen a adornar el seu independentisme. No vénen d’ara, però és de preveure que aniran en augment, tant en quantitat com en estridència, en els propers mesos, i és necessari que s’estigui alerta i que, tan aviat com es produeixin, siguin detectades i rebutjades. L’argument que per la banda contrària fa molt de temps que s’intoxica l’opinió pública i la publicada amb tota casta de barbaritats (els independentistes, i els catalans per extensió, són nazis, xenòfobs, violents, incultes, perversos i tot el que vostès vulguin) no justifica de cap manera, ans al contrari, que en el moment decisiu es rodoli pel mateix pendent. El pitjor que li pot succeir al discurs independentista català és fer-se permeable al més mínim rastre d’abertzalització, perquè això comporta cedir espai a febleses indesitjables. Si algú ho dubta, n’hi ha prou de comprovar que, com més s’esgargamella l’espanyolisme rabiós, més de pressa i amb més fermesa avança el procés català.
No es tracta de fer veure que vivim al país dels barrufets, sinó de ser una mica (només una mica) més intel·ligents que l’adversari (se’n diu adversari, no enemic ; de res). Tampoc no es tracta d’hipocresies ni de floritures de la correcció política. Es tracta, senzillament, que d’una República nova de trinca en què hi hagi qui insisteixi a voler posar a tothom en fila i a sintonitzar un sol discurs en nom de la transcendència del moment històric, un servidor com a mínim serà el primer a no voler saber-ne res.
