Nació Sánchez
A Pedro Sánchez l’ampul·lós concepte de nación de naciones que ha fet servir durant la campanya que l’ha dut a la resurrecció política li ha durat poc. Tan poc com el temps per tornar a sentir dins les mans el comandament del PSOE i, tot seguit, telefonar a Rajoy (el mateix que al seu dia li va etzibar que el millor que podia fer era marxar del Congrés i no tornar-hi més) per posar-se al seu servei en el que convingui per impedir la celebració del referèndum a Catalunya. I és que Sánchez es troba en una contradicció subtil: d’una banda, ell mateix ha repetit en diverses ocasions que Catalunya és una nació; de l’altra, el seu home a Catalunya, Miquel Iceta, ha encarrilat el PSC dins una línia inequívocament contrària al referèndum. Solució salomònica per a un secretari general amb seriosos problemes de definició en qualsevol contesa política que no sigui amb Susana Díaz: Catalunya és una nació però no té dret a celebrar un referèndum per decidir sobre la seva sobirania com a tal.
Per a qui pugui pensar que això és una contradicció en els termes i per tant un disbarat, Sánchez pot esgrimir que Catalunya és una nació, sí, però una nació dins una altra nació que és nació de nacions, i que no és la nació, sinó la nació de nacions, la que té potestat per convocar i celebrar referèndums. Sánchez fa així la seva valuosa aportació a un debat de fons en el qual allò que està en discussió són qüestions tan sensibles com la noció de subjecte polític i la naturalesa mateixa de la democràcia i de l’estat de dret. Una aportació que està a la mateixa altura d’altres perles com “fer servir les urnes per atacar la democràcia” (García Albiol) o “Puigdemont vol fer un referèndum en lloc d’escoltar la ciutadania” (els serveis de premsa del PP a partir d’unes declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría). La postveritat ja es va inventar amb aquell enunciat que feia “Era de noche y sin embargo llovía”, i el nacionalisme espanyol sempre ha estat fervent seguidor de la literatura de l’absurd, només a condició que es faci en castellà perquè l’absurd s’entengui.
De tota manera, són d’agrair les molèsties i els desvetllaments que es pren un líder jove, ni que sigui mort i renascut, com Pedro Sánchez, sobre un concepte tan vetust i tan romàntic com és el de nació. El dia del debat a tres per a les primàries del PSOE, Patxi López va voler il·lustrar, tot renyant-lo, qui al cap de pocs dies havia de ser per a ell “mi secretario general” sobre aquest assumpte de la nació, i li va encastar un rotllo de pianola que va provocar l’atordiment de tots els presents. Però el que sembla que no volen o no poden entendre, ni Sánchez ni ningú dins el PSOE, el PP o Cs, és que l’angoixa per la nació no afecta els altres, sinó a ells, que efectivament són nacionalistes i que perceben Espanya com un projecte de nació frustrat (i que restarà frustrat, a més, mentre no aconsegueixi la plena assimilació de Catalunya). El que es demana a Catalunya no té a veure amb el nacionalisme, sinó amb el fet de ser ciutadans lliures d’un país normal.
