Els missals i el Procés
D’entrada, cal felicitar Marta Ferrusola per la seva inesperada i demolidora contribució a la nostra tradició literària humorística, dins el seu vessant més irreverent i, si se’m permet el mot, gamberro. El que d’ara endavant podem denominar amb el títol Els missals de la mare superiora mereix sens dubte ingressar amb tots els honors dins el cabal de les peces més iconoclastes, blasfemes i hilarants de les lletres catalanes, on hi figuren obres de primera línia i de tots els temps, que van com a mínim des de l’Espill de Jaume Roig fins a la Balada de Fra Rupert de Josep Maria de Sagarra, passant pel Col·loqui de dames d’un enjogassat anònim valencià, les plagasitats del rector de Vallfogona i tot el que vostès vulguin. Ens hauria agradat d’allò més afegir-nos a aquest esperit jovial aportant alguna ocurrència divertida amb aquest article, però ens veiem obligats a declarar-nos vençuts per endavant per l’enginy de la mare superiora del clan Pujol i dels banquers andorrans, que ha superat fins i tot la gràcia de La Trinca i ha deixat veient visions el bon jan de l’Albert Boadella, que ni en els millors temps d’Els Joglars hauria somiat destil·lar tanta mala bava contra les essències del pujolisme, ni dibuixar-ne una caricatura tan cruel, com ho ha fet la mateixa muller del president Pujol amb aquest text concís i dissolvent. No sabem si catalogar-lo com a sainet, com a entremès o com a gatada pitarresca, però el que és cert i segur és que, d’ara endavant, seran molts els que els costarà pensar en el nom de Jordi Pujol sense que se’ls escapi el riure. Si algú es preguntava com es destrueix un prestigi d’una manera completa, incontestable i definitiva, té la resposta en la lletra i l’esperit d’aquest clàssic instantani.
També són molts, per descomptat, els que no els fa cap gràcia l’assumpte, i que més aviat hi veuen una nova calamitat per a Catalunya i per al Procés, que al seu parer surt tacat de la brutícia que justament ara emergeix a la superfície, etc. Ben al contrari, el Procés es pot apuntar de moment el mèrit (i això sí que no és cap broma) d’haver propiciat una necessària neteja dins les classes dirigents del país, òbviament molt a pesar seu. La història s’escriu també per carambola, i ves per on el camí cap a la sobirania de Catalunya està tenint també la derivada no prevista, però molt benvinguda pel que té de saludable, de treure a la llum pública la corrupció de les pròpies elits: en això també es coneix que el Procés és un moviment impulsat per la societat, que és la que empeny els polítics (de baix cap a dalt, com se sol dir), i no a l’inrevés. Poden riure tant com vulguin els que se n’alegren, però farien bé de prendre exemple d’un país que, mentre demana la llibertat essencial de poder votar, ho aprofita per fer net dels seus draps bruts, mentre d’altres continuen intentant-los amagar penosament mentre la porqueria els arriba a les orelles. Marta Ferrusola, mentrestant, té assegurat el seu lloc dins els llibres d’història i dins el Qui és qui de les lletres catalanes.
