Publicitat
Publicitat

Glòria ben certa

A 'Incerta glòria' és a partir del drama particular, individual, que entenem millor l’abast i la gravetat de la tragèdia col·lectiva

A hores d’ara ja es pot afirmar que Agustí Villaronga és un cineasta que s’ha convertit en clàssic d’ell mateix. Posseeix una personalitat i una manera de fer, un estil en definitiva, tan característics i singulars que n’hi ha prou de veure una breu seqüència o potser un sol fotograma d’un film per saber que és d’Agustí Virallonga, perquè no pot ser de ningú més, com succeeix amb altres mestres d’ara com Jarmusch, Cronenberg i Kaurismaki. Ha aprofundit en el seu art i en els temes que li interessen, el preocupen o l’obsedeixen fins a aconseguir-ne un domini tal que ara és capaç d’explicar les mateixes coses que en els seus films anteriors amb menys efectisme però amb més eficàcia, amb menys truculència però amb més potència. Ha madurat, si se’m permet la paraula, i sens dubte ha crescut i ha guanyat pel camí.

Incerta glòria, la seva nova pel·lícula, confirma tot això i ho celebra amb una obra d’art rodona i incontestable. Personalment, fa temps que penso que Incerta glòria de Joan Sales és la novel·la més important de totes les que s’han escrit sobre la Guerra Civil, en català o en qualsevol altre idioma, i que feia temps que reclamava una adaptació cinematogràfica, però això sí, que estigués a la seva imponent altura. Ha calgut esperar una mica (també Incerta glòria ha hagut d’esperar, i no poc, perquè se la comenci tan sols a reconèixer com la novel·la immensa que és), però aquesta adaptació ha arribat per fi de la mà del tàndem feliç que formen Isona Passola a la producció i Agustí Villaronga a la direcció. Amb Incerta glòria, la pel·lícula, Passola i Villaronga completen la trilogia iniciada amb El mar i Pa negre (a partir també de les novel·les homònimes de Blai Bonet i Emili Teixidor), i deixen a la nostra consideració tres films que situen el cinema català al nivell de la millor cinematografia europea actual.

Un exercici introspectiu i lúcid de memòria històrica, i una pel·lícula absolutament brillant que faran molt bé de no perdre’s

Com és lògic, la pel·lícula renuncia d’entrada a esgotar les possibilitats dramàtiques de la novel·la (en aquest sentit, es pot dir que Villaronga obre camí i marca el llistó per a d’altres directors que vulguin entrar dins la novel·la de Sales) i es concentra, com en El mar o Pa negre, en allò de la guerra que més li interessa al cineasta, això és: l’experiència concreta d’uns personatges concrets, és a dir, com la monstruositat i l’absurditat d’una guerra condicionen, distorsionen, exalten, anul·len i determinen la vida d’unes persones. Les seves conviccions, passions, afectes, principis... res de tot això no pot tornar a ser el mateix, si és que en queda alguna cosa. I és a partir del drama particular, individual, que entenem millor l’abast i la gravetat de la tragèdia col·lectiva.

El guió, signat per Coral Cruz i el mateix Villaronga, és impecable, i les interpretacions del quartet d’actors protagonistes (Núria Prims, Marcel Borràs, Oriol Pla i Bruna Cusí) són excel·lents, amb menció especial per a les dues actrius. Un exercici introspectiu i lúcid de memòria històrica, i una pel·lícula absolutament brillant que faran molt bé de no perdre’s.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/07/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT