Una crisi crònica
Deu anys després de l’esclat de la bombolla de les subprime es pot dir que, més que superar la crisi, l’hem cronificada. És el que es pot deduir del comunicat que la Comissió Europea ha emès a manera de balanç d’aquest desè aniversari, i que té un resum previsible i agredolç: seria tan absurd insistir que estem tan avall com fa tres, quatre o cinc anys, com seria falsari pretendre que no patim encara els efectes del que ha estat una esmotxada salvatge de l’arbre capitalista tal com el coneixíem fins a l’any 2007. No hi ha cap motiu per a l’eufòria.
Entre els estats membres de la UE, i a pesar del ridícul triomfalisme de què fa gala el govern del PP, Espanya és un dels que té més motius de preocupació pel llast que arrossega. No tan sols va caldre rescatar el país a través del seu sistema bancari, sinó que en l’operació es van esfumar els 65.000 milions d’euros de diner públic que els contribuents ja sabem que no tornarem a veure mai més, i a més continua essent un dels tres països (dels vint-i-quatre que hi va arribar a haver) sota vigilància de Brussel·les, a causa del seu incompliment recalcitrant dels objectius de dèficit i de la molt escassa confiança i fiabilitat que inspira entre els seus socis (¿recorden aquell director de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, que va desfermar les ires dels patriotes constitucionals amb l’afirmació que Espanya es gastava els ajuts “en licor i dones”, i no per masclista, sinó per antiespanyol?). L’atur millora els seus índexs, ni que sigui a còpia de generar “llocs de treball” per hores, o tan precaris que no cobreixen les necessitats mínimes de molts ciutadans, però tot i així la desocupació segueix essent de les més elevades de la zona euro, com també ho és la quantitat de persones que viuen sota el llindar de la pobresa. Espanya, país de la picaresca, com a alguns els agrada presumir, s’assembla molt actualment a aquell fidalgo que surt al Lazarillo de Tormes, que per dissimular que passava gana es tirava molles de pa per damunt la jaqueta i així feia veure que havia dinat.
La crisi també ha deixat altres efectes, potser no tan exactament mesurables però sí prou eloqüents. I dramàtics: l’anomenada crisi dels refugiats n’és l’exemple més clar i més trist, amb uns estats europeus que ara semblen disposats a canviar la desídia per una política ben activa de rebuig de les embarcacions de Proactiva Open Arms. Però també el creixement de l’extrema dreta arreu d’Europa, amb la seva contínua apel·lació al tancament i l’exclusió. Cap espècie és més agressiva que la humana quan té por, i sembla que la por, com a malaltia social, sigui el gran llegat que ha deixat la crisi, juntament amb els seus germans bessons, que són l’autoritarisme i la curtor. L’any 1994, Rafael Sánchez Ferlosio publicava un llibre d’aforismes, apòlegs i peces breus que convé molt recuperar, com tota l’obra d’aquest autor. El llibre es titula Vendrán más años malos y nos harán más ciegos, i sense pretendre-ho, el títol per si sol és un magnífic exemple de literatura d’anticipació.
