25/01/2017

Almenys deu ser astut

2 min

Que Mariano Rajoy és un mestre del gènere de la pífia és un fet. Fa dos dies, sense anar més lluny, en va deixar anar dues de descomunals i d’una sola tacada, en el decurs d’un almuerzo (l’alta política madrilenya és allò que transcorre entre desayunos i almuerzos) del diari Abc i la consultora Deloitte, davant del bo i millor de la política, la banca i l’empresariat de la capital d’Espanya. Ja han estat profusament comentades: amb la primera, va donar per fet que Puigdemont ja havia donat la seva conferència a Brussel·les quan encara faltaven algunes hores perquè se celebrés (“l’han tractat com es mereixia”, va sentenciar Rajoy), i en la segona i més sonada va expressar el seu desig que la web de la Generalitat tingués també versió en castellà, cosa que és així des de sempre. No fa gaire, va acomiadar el sopar de Nadal del seu partit anunciant unes “pròximes eleccions”, en un lapsus que va causar furor entre polítics i periodistes. I podríem continuar fins a l’extenuació: una antologia de les pífies més calamitoses de Rajoy (les internacionals ho són especialment) donaria per a un volum d’un gruix important, i per recopilar les pífies completes, no ens escaparíem de quatre o cinc totxos: verí per a editors temeraris.

Però mirem un altre fet. Des de l’any 1996 fins avui, aquest antic registrador de la propietat ha estat ministre quatre vegades (sense repetir mai cartera: Administracions Públiques, Educació i Cultura, Interior i Presidència), vicepresident, i, finalment, president (reelegit) del govern del seu país. A més, és també president del seu partit des del 2004: va, doncs, cap als tretze anys en el càrrec, incloent-hi els vuit que va haver de passar com a cap de l’oposició. Es miri com es miri, aquest que acabem de resumir en poques línies és un currículum polític certament impressionant, que no pot acreditar cap altre dirigent de la política espanyola, i em sembla que tampoc de l’europea (“i l’europea?”, com feia una altra de les seves ficades de pota més celebrades). Sense entrar en l’avaluació de cadascuna de les altes tasques de govern que ha desenvolupat, la mera relació acumulativa de totes elles indica d’entrada una cosa segura: una capacitat de supervivència política absolutament insòlita, que, mirada en fred i suposant que no sabéssim res més del personatge, fa pensar en una mena de superdotat per als afers de la cosa pública. I per descomptat, i sense entrar tampoc en consideracions ideològiques, en algú que posseeix una intel·ligència privilegiada.

I després resulta que el protagonista d’aquesta trajectòria singular no és altre que Don Mariano, aquest individu tenebrosament gris que podria ser el presumpte responsable de la trama Gürtel i que és popularment conegut sobretot per les mofes que li fan els humoristes, als quals sembla que no es cansa de proporcionar-los ell mateix la munició per als seus acudits. I mentre riem, ell continua la seva existència d’opulent paràsit del poder. Haurem de convenir que, si més no, astut sí que ho deu ser.

stats