18/04/2017

Trump desmuntant-se a ell mateix

2 min

Trump és el primer i únic president dels EUA a reunir (potser seria més adequat escriure acumular ) tot un seguit de peculiaritats mai vistes abans totes juntes, entre les quals no és la més alarmant, però sí una de les que criden més l’atenció, la seva pèssima relació amb els mitjans de comunicació, i en particular amb el diari The New York Times, que si és una de les capçaleres més respectades del món sencer no és per casualitat. 165 anys de periodisme rigorós des de la capital del món occidental, on les oportunitats per cedir a tota mena de pressions i de temptacions es multipliquen endimoniadament, és una cosa que molt pocs diaris poden acreditar (potser només el NYT), perquè al final arribi un brètol a la presidència i et titlli de mentider i de venut a no se sap quins interessos, com ha fet Trump reiteradament.

En vista del panorama, sembla com si el diari que actualment dirigeix Dean Baquet hagués decidit asseure’s al portal de casa seva i esperar a veure desfilar el cadàver del seu enemic, com aconsella l’antic proverbi. El que potser no s’esperaven era que el cadàver desfilés tan de pressa. El NYT està celebrant les contínues ensopegades presidencials del paquiderm taronja a la periodística manera, és a dir, deixant-ne constància, i gairebé aconsegueixen dissimular com s’ho estan passant de bé amb les desventures del president més maldestre de tots els temps. Aquests dies el NYT dedica extensos reportatges i multitud dels seus prestigiosos articles d’opinió i anàlisi a donar fe de com Trump no és a temps d’esmenar-se a ell mateix, per la senzilla raó que les promeses que havia fet durant la campanya electoral, i els primers dies d’arribar a la Casa Blanca, o eren equivocades, o eren impossibles, o eren estúpides, o les tres coses alhora. Abans d’arribar als cent dies de mandat, i en menys de dues setmanes, Trump s’ha vist obligat no ja a rectificar, sinó a capgirar per complet les seves postures inicials en relació a temes crucials com la guerra de Síria (de l’abstenció total a la intervenció armada), la relació amb Rússia (Putin podia ser un bon amic per fer-hi negocis, però resulta que és insostenible com a aliat polític), la postura respecte a l’Afganistan (el que era un conflicte suposadament creat per Obama i Hillary ara mereix la mare de totes les bombes), la posició dels EUA dins l’OTAN (l’organització que era “obsoleta” ara ja no ho és) o la relació amb Corea del Nord (que ha derivat en el que al New York Times caricaturitzen com “la crisi dels míssils a Cuba a càmera lenta”, tot i que amb tendència a prémer el fast forward de dia en dia). Tot això sense comptar l’abandonament del populisme abrandat que tant d’entusiasme va causar entre els seus votants, que ara lògicament ja comencen a sentir-se decebuts de veure com s’estova en tan poc temps l’energumen de les seves devocions.

En resum, Trump es desmunta a ell mateix a gran velocitat, perquè la postveritat atabala, però dura poc. O, com deia la meva àvia, s’atrapa abans un mentider que un coix.

stats