Àustria, elegia rabiosa
Aquests dies he llegit a part o banda que, per entendre el que passava a Àustria, potser ens convenia més fixar-nos no tant en Stefan Zweig com en Thomas Bernhard, en referència a dos dels escriptors moderns més importants d’aquell país. Em sap greu no haver retingut qui ho deia ni on (ens passen tants textos pels ulls al cap d’un sol dia que sovint només ens en queda un eco), perquè em va semblar una bona observació. Al seu llibre de memòries El món d’ahir, Zweig va fer la més bella i sentida de les elegies per una Àustria, i una Europa, assolada per les dues guerres mundials i pel feixisme, i repetim amb raó que és un llibre en el qual ens hauríem d’emmirallar els europeus d’ara per recordar el desastre del qual venim i que en molts aspectes tant s’assembla a la situació actual. Per la seva banda, Bernhard va construir al llarg de tota la seva obra la més càustica i furiosa de les sàtires contra la societat austríaca de la segona meitat del segle XX, benestant, avançada i petitburgesa, a la qual pertanyia el mateix autor però que detestava amb totes les seves forces. Impassibles, els austríacs corresponien a les diatribes de Bernhard elevant-lo als altars literaris de la nació i atorgant-li els màxims guardons, cosa que no feia més que posar en evidència les seves contradiccions i, per tant, emprenyar-lo encara més. Zweig va acabar suïcidant-se juntament amb la seva esposa Lotte al Brasil, on s’havia exiliat -“Després d’haver vist Europa, la meva pàtria espiritual, destruir-se a si mateixa”, va dir-. Bernhard va morir tot sol d’una malaltia degenerativa, aclamat per tothom però amargat pel cofoisme d’una Àustria -una Europa- a qui al seu entendre només li corresponia avergonyir-se de les seves misèries.
De fet, les dues visions -l’elegíaca de Zweig i la fustigadora de Bernhard- són en realitat complementàries, i necessàries en el moment en què ens trobem. Ens alegra que Àustria esquivés diumenge la caiguda en l’abisme d’una presidència feixista, però no hi ha temps per a congratulacions, perquè va anar d’un pèl i perquè en realitat només podem parlar de postergació: tan sols és qüestió de temps que Àustria (com França, com Alemanya, com Itàlia) caiguin en mans de l’extrema dreta, com ja ho han fet Hongria, el Regne Unit del Brexit o més recentment els Estats Units amb Trump. O com Espanya, governada per una extrema dreta mal disfressada de liberal. El nostre món d’ahir és el de les societats del benestar, que la crisi ha escombrat per no tornar mai més, i el nostre futur és l’Europa que encara podem construir amb l’ajut dels immigrants que deixem morir ignominiosament als nostres mars i a les nostres fronteres. Tenim motius per a l’enyorança i l’evocació, però també per mirar-nos a nosaltres mateixos i morir-nos de fàstic. L’extrema dreta no és un bolet nascut de la crisi: és l’expressió política de molts dels nostres conciutadans. Plorem si voleu el que s’ha perdut, però siguem almenys conscients de la importància del vot.
