La prosa del cigalot
Prosa del cigalot (o del moneato, si ho preferiu) és la traducció al català que humilment proposo per a l’estupenda denominació castellana prosa cipotuda, que en un article recent al digital El Español va encunyar el crític literari Íñigo F. Lomana per referir-se al, diguem-ne, estil que practiquen tot un grup, corrent o banda d’escriptors de les lletres espanyoles actuals, i que sens dubte comptarien amb Arturo Pérez-Reverte com a cap de files i padrí de la colla. O com a mascle alfa de la manada, perquè allò que uneix aquests autors (a més de Pérez-Reverte, Lomana es fixa en Manuel Jabois, Juan Tallón i Antonio Lucas, als quals goso afegir el sens dubte cipotudo Juan Manuel de Prada) és una escriptura que té l’exaltació de la virilitat i l’estridència expressiva com a principals característiques. Homes-homes de pedra picada, els escriptors de la prosa del cigalot (un fenomen, val a dir-ho, exclusiu de la literatura espanyola, sense parangó dins el panorama occidental, ni per descomptat dins el català) defensen un codi ètic forjat en matinades hostils a les barres dels pitjors bars, en el decurs d’homèriques borratxeres en què participen sovint les dones dubtoses i les situacions perilloses, que posen a prova el ferreny sentit de l’amistat i fins i tot la integritat física dels nostres herois. Els de la prosa del cigalot són homes durs, d’això no n’hi ha cap dubte, però alhora cultes i sensibles, que exhalen literatura bona i licor dolent per tots els porus, i que amb tota la recalcitrant i abonyegada saviesa que els manté dempeus, es troben sempre a un no res de desfer-se en sang, suor, llàgrimes o semen, segons la situació en què es trobin. Combinen el que ells es pensen que és un registre elevat (però que sovint només és cursi) amb el que s’imaginen que és popular (i que en les seves mans es torna barroer), i això dona com a resultat un pseudoestil truculent i pirotècnic, en què abunden les paraules talismà. Entre aquestes, el talismà suprem, l’amulet de la sort literària i vital per antonomàsia, no pot ser altre que la paraula cojones. Cojones, sí senyor, una altra paraula espanyolíssima, amb aquesta jota castellana tan destacada i indiscreta com una verga erecta enmig de les dues os que pendulen testicularment entre àtona i tònica.
No té res d’estrany que el rei de la prosa del cigalot (o del moneato), el susdit Pérez-Reverte, hagi declarat que els jihadistes poden guanyar perquè tenen el que s’ha de tenir, això és, cojones, cosa que els confereix avantatge sobre els europeus, que, al seu entendre (el de Reverte) no som més que una decadent amalgama d’ancians decrèpits i de joves titafluixes. Les declaracions han aixecat polseguera, que segurament era del que es tractava. Però més enllà del seu desencert i pobresa argumental, a mi em plantegen una curiositat: ¿tan faltada de rumb es troba la Real Academia Española per admetre entre els seus membres (virils, en aquest cas) un escriptor tan justet i tan xerec com Pérez-Reverte, el Quixot del cigalot?
