Publicitat
Publicitat

Ponferrada i la bona lletra

Una sàvia dita valenciana que sempre hauríem de tenir present assevera que, per avall, no hi ha sostre. Els grans partits espanyols ens ofereixen cada dia una comprovació fefaent de la veritat d'aquestes paraules. Tot i que els dirigents d'aquestes formacions s'estimen més aferrar-se a aquella altra dita que recorda: "Quan fou mort, el combregaren".

Comencem pel PSOE: Ponferrada, mon amour . Mentre a l'ignot cap de brot socialista de la localitat, un incert Samuel Folgueral, se li donava llum verda des de les més altes instàncies del partit perquè aconseguís l'alcaldia ponferratina al preu que fos, la direcció de Ferraz feia mans i mànigues per aparèixer com a adalil de la causa femenina. D'això se'n diu contradicció: tan flagrant, que divendres passat, Dia de la Dona Treballadora, Elena Valenciano (vicesecretària general del PSOE) acusava Dolores de Cospedal (secretària general del PP) d'"insultar les dones" pel fet d'haver menyspreat les polítiques de quotes de gènere en la designació de llocs de responsabilitat. Malauradament, i fent cas del que se li havia ordenat, el mateix dia, el missus Folgueral aconseguia l'alcaldia de Ponferrada gràcies a un pacte amb un paio del PP condemnat per la justícia, ves per on, per un cas d'assetjament sexual contra la persona de la regidora Nevenka Fernández. A can PSOE, en adonar-se de la patinada, es convida Folgueral a triar: o l'alcaldia de Ponferrada obtinguda amb un pacte contra natura (aprovat prèviament per la direcció) o el carnet de socialista. I Folgueral fa el que faria qualsevol polític de províncies de la pròspera Espanya democràtica: si he triar entre tocar cuixa i el carnet, per una vegada que toco cuixa, a la porra el carnet. I així han quedat penosament en evidència trenta anys i escaig d'estat de les autonomies: per arribar a aquest ridícul, no feia falta tant de municipalisme.

Per la seva banda, a can PP, partit que governa Espanya de cap a cap, viuen pendents de la segona prova cal·ligràfica de Luis Bárcenas. La primera, com és habitual en el personatge, la va falsificar, però tan malament, que els pèrits policials van detectar la tracamanya. Una mica com aquells reclutes que intentaven fer-se passar per coixos per lliurar-se de la mili obligatòria, però que eren inexorablement enxampats a les proves mèdiques. És així, doncs, que la Fiscalia Anticorrupció li exigeix a Luis el Cabrónque se sotmeti a una segona prova, els resultats de la qual són esperats, i instats, amb gran ímpetu des de la seu del carrer Génova de Madrid. Per matar l'espera, es dediquen a organitzar-li homenatges de desgreuge a Dolores de Cospedal, la mateixa que va insultar les dones segons Elena Valenciano, la del partit que pacta amb assetjadors sexuals.

"La vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i fúria", va escriure Shakespeare a Macbeth . Potser sí que pensava en la vida, però fa talment l'efecte que pensava en la política espanyola de començaments del segle XXI. O en la catalana, puntualitzem.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF