Publicitat
Publicitat

Perquè sí que canviï alguna cosa

Noble mandat popular i cívic ("Això és una vergonya; cal una neteja", repetim tots), el pitjor que li pot passar a la idea de la regeneració democràtica és convertir-se en un banderí de demagògia, una d'aquestes expressions que, de tant de dir-les i ensalivar-les, perden tot el sentit i poden servir per a qualsevol cosa, un d'aquests fanalets retòrics que fan pampallugues de coloraines però que no il·luminen res. Dit d'una altra manera, si es vol donar a llum un sistema democràtic fort, el primer que cal és que no neixi ofegat de xerrameca. De moment no es pot dir que comencem bé: els agents socials que més s'han atrinxerat en l'apel·lació a la regeneració democràtica són partits com Ciutadans i UPyD, i sindicats com Manos Limpias. Anava a qualificar-los de populistes, però hem arribat a un punt que no se sap per què els partits esmentats han de merèixer l'adjectiu en exclusiva, quan els altres partits -els suposadament seriosos- es dediquen a invocar obsessivament la paraula transparència , mentre el seu finançament i la composició de les seves llistes electorals continuen sent d'una opacitat i un hermetisme a prova de qualsevol atac de vergonya, i no es divisa cap indici que res de tot això hagi de canviar a curt o a mitjà termini.

Un sistema polític corrupte, com el que tenim, és un enorme estómac capaç de deglutir, i de dissoldre amb els seus sucs gàstrics, qualsevol cosa: també els intents (fins i tot els més honestos i esforçats) de depurar-lo. Aquest gran estómac s'alimenta principalment de la carnassa que li proporciona una societat com la nostra, aviciada a menysprear el coneixement i l'educació, a prescindir de la informació en favor de l'opinió i a confondre l'intel·ligent amb l'espavilat de torn. Quina mena de regeneració es pot impulsar des d'una ciutadania en què abunden els individus que només protesten i aixequen la veu quan s'adonen que, del pastís del benestar, ja no en queden engrunes per repartir? Quan més o menys tothom tenia un duro dins la butxaca, el sistema polític (català, balear, espanyol) ja era tan corrupte com ara, però mentre es pogués anar tirant, qui més qui menys feia els ulls grossos, o com a molt es desfogava amb algun comentari burleta i un riure per sota el nas. Ha estat quan ens hem quedat sense crèdit (literalment), que per fi hem fixat la vista en la corrupció que feia molt de temps que ens envoltava per totes bandes.

Amb això no vull dir que ens mereixem el que està passant ni que ens hi hàgim de resignar. Ben al contrari, el col·lapse del present ens hauria de servir per afinar molt més, en el futur pròxim, els mecanismes de control i de verificació de la qualitat de la democràcia. Cal purgar el gran estómac i fer-li una neteja a fons, per estrepitosa i nauseabunda que pugui ser la porqueria que en surti. Només dic, això sí, que anem amb compte a no tornar a caure en aquelles paraules de Lampedusa que han marcat l'evolució de la nostra política de la Transició ençà: "Canviar-ho tot perquè res no canviï".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT