Publicitat
Publicitat

Pagar un Duran i Lleida

L'expressió castellana tomar las de Villadiego es podia traduir fins ara -m'encomano, per si de cas, als benemèrits correctors de l'ARA- per d'altres de catalanes més o menys equivalents, com ara tocar el dos , fotre el camp , fugir cames ajudeu-me o -per seguir els ensenyaments de mossèn Antoni M. Alcover, que fa uns dies el biògraf de Jordi Pujol confonia amb un delirant "mossèn Joan Alcover"- posar-se les cames a l'esquena , segons el matís que vulguem donar a l'acció de fugir precipitadament davant d'una circumstància adversa o hostil, que és l'accepció comuna que, amb matisos, podríem adjudicar a totes aquestes frases fetes. Ara estem en condicions d'afegir una altra locució al repertori de traduccions: pagar un Duran i Lleida , que concretament vindria a significar "sortir precipitadament de viatge cap a un país llunyà en vistes d'una circumstància adversa, hostil o difícilment explicable".

Els viatges, ja se sap, serveixen -entre moltes altres coses- per relativitzar els problemes i deixar-los enrere. No només això, sinó que existeix una relació de proporcionalitat directa entre la distància recorreguda i l'empetitiment de tot allò que, vist de prop, sembla immerescudament majúscul. Xile reuneix aquestes condicions: està prou lluny de Barcelona i de Madrid per permetre fer veure que una sentència de conformitat, pactada a canvi de gairebé quatre-cents mil euros, és poca cosa. Més ben dit, que ni tan sols no és res. Sobretot si es compara amb una trobada democratacristiana al país de Salvador Allende i Augusto Pinochet. Xile és un país molt bell, molt estret i molt llarg, amb el qual ens agermanen una colla de tradicions. Entre elles, les que tenen a veure amb els dirigents corruptes de la cosa pública.

El famós atracador de bancs John Dillinger va protagonitzar en certa ocasió una fuga sonada de la presó gràcies a una pistola de fusta convenientment embetumada que va servir per espantar els seus guardians. Duran i Lleida no ha fet servir cap pistola de joguina, sinó 388.000 euros (que, gràcies a la cèlebre opacitat que regna sobre el finançament dels partits polítics, ningú sap d'on han sortit), un passatge cap a Xile i una portaveu coneguda amb el nom de senyora Marta Llorens, capaç de preguntar-se en públic quin problema hi ha en el fet que sigui ella, i no el seu cap, qui surti a donar explicacions sobre el cas Pallerols. Cada escapista té els seus instruments a l'hora d'executar els seus trucs de desaparició.

Són molt oportunes les trobades democratacristianes a Xile (perquè no n'hi havia a Austràlia) el dia que toca donar explicacions d'un assumpte de robatori de fons europeus destinats a la formació de gent a l'atur. Un bon Duran i Lleida es paga amb gairebé quatre-cents mil euros d'acord amb la justícia, amb un passatge a l'altra punta de món i amb unes declaracions des d'allà del protagonista en què deixa clar que "per descomptat" no té cap intenció de dimitir. Si aixequés el cap, el rudimentari John Dillinger empal·lidiria d'enveja.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT