12/07/2017

Operació Catalunya ‘reloaded’

2 min

De vegades hi ha coses que en semblen una i acaben sent la mateixa. Marcelino Martín-Blas, excap de la divisió d’afers interns de la Policia Política -n’haurem de dir- Nacional d’Espanya, va comparèixer despús-ahir davant la comissió d’investigació del Parlament sobre clavegueres embussades, i va començar negant l’existència de l’operació Catalunya per acabar descrivint-la amb pèls i senyals. Amb tanta eloqüència es va expressar l’expolicia que, quan va acabar el seu relat, la diputada de la CUP Mireia Boya només va poder exclamar: “Això és l’operació Catalunya!” Ningú podia haver-la retratat d’una manera tan completa i exhaustiva, si no fos precisament algú que hi va tenir un paper protagonista.

El problema potser era de plantejament de la qüestió, perquè, per a Martín-Blas, que s’haguessin elaborat informes falsos contra Artur Mas i Jordi Pujol no era un atemptat contra la democràcia i contra els fonaments de l’estat de dret, sinó el que ell, més col·loquialment, va qualificar com “ una chapuza ”, per la manera tan barroera com s’havia dut a terme. Algú es dedicava a adobar informes policials “amb sal i pebre”, segons l’expressió utilitzada per Martín-Blas (potser la seva memòria havia retrocedit fins a la revista Sal y Pimienta, capçalera de referència del destape espanyol dels anys setanta), però ho feia amb tanta mala traça que sempre sortien indigeribles. Va assegurar que desconeixia la identitat de l’inepte o els ineptes que feien aquestes coses, però no es va estar de deixar de recordar els seus excompanys Eugenio Pino, José Ángel Fuentes Gago i José Manuel Villarejo, agents secrets que a hores d’ara ja són més famosos que els Beatles. En algun moment Martín-Blas va deixar anar fins i tot un “Si això era una operació... jo feia la meva feina”. Esclar, ell negava que hi hagués cap operació perquè no era conscient de la seva existència. Ho percebia com a part de la feina, i el problema, si de cas i per fer servir una expressió tècnica, és que algú la va cagar.

Tot plegat desprèn una comicitat innegable i gairebé berlanguiana, però, com aconsellava l’eslògan de la revista satírica La Codorniz, “ Tiemble después de haber reído ”. La confessió de Marcelino Martín-Blas (perquè al final es va tractar d’una confessió en tota regla) és tan explosiva que és de les que, una vegada més, hauria d’obligar a la dimissió immediata del president del govern. Naturalment això no succeirà, i ja sabem que Mariano Rajoy es nodreix principalment de situacions d’aquesta mena. De fet, el problema va molt més enllà d’ell o de cap líder en particular: es tracta de les contradiccions insalvables d’una democràcia que presenta una carcassa institucional i jurídica més o menys sòlida i aparentment homologable però que està farcida des del començament amb les estructures d’estat heretades de la dictadura. És normal i comprensible que Marcelino Martín-Blas tingués la percepció que tan sols estava complint el seu deure: al cap i a la fi és el que ha fet sempre, abans i després de la mort de Franco.

stats