Publicitat
Publicitat

Navarro, l'abdicador oportunista

En un rampell d'inspiració lírica, el senyor Pere Navarro, líder del PSC, va demanar dimecres l'abdicació del rei d'Espanya, Joan Carles de Borbó i Borbó, en favor del seu fill, aquest xaval que, als seus 45 anyets de no res, encara no ha tingut oportunitat d'estrenar-se en l'ofici de regnar. Hem dit un rampell? No ben bé: tot i que el moment i el lloc (enmig d'una conferència del primer secretari del PSC a la Cambra de Comerç, mentre a Madrid es produïa la dansa macabra del debat sobre l'Estat de Luis Bárcenas) feien pensar que el senyor Navarro havia estat posseït per algun esperit burleta, en realitat la proposta d'abdicació era un intent (desesperat, però intent) per part del PSC de donar resposta a diverses coses alhora, i de fer-ho a costa d'una institució -la corona espanyola- que passa per un moment particularment penós, enmig de la penúria general del panorama. Fer llenya de l'arbre caigut, o podrit, sempre ha estat fàcil.

Què podia buscar el senyor Navarro, ni que fos desesperadament, demanant l'abdicació del rei de la jungla? Tres coses: assegurar-se el protagonisme del dia, desmarcar-se del PSOE i donar la sensació de fer alguna contribució a les exigències de regeneració democràtica que últimament sembla que broten, silvestres, pertot arreu. L'objectiu número 1 el va aconseguir amb escreix: el primer debat sobre l'estat de les illes Salomó presidit per Mariano Rajoy era una cosa tan depriment que qualsevol ocurrència -com la del senyor Navarro- era benvinguda per donar una mica de salsa a la jornada i, a més, hi havia la novetat morbosa que, per primera vegada en molt de temps, el PSC ocupava titulars per alguna cosa que no fos un escàndol, una brega interna o un daltabaix electoral. Enhorabona, doncs. El segon objectiu també va ser assolit: no tan sols el senyor Navarro va aconseguir desmarcar-se del PSOE, sinó que va ser el PSOE el que es va desmarcar del senyor Navarro amb el mateix ímpetu que si hagués rebut una descàrrega elèctrica. Si s'ha de jutjar pel to de les desqualificacions que va rebre en públic el cap de files del PSC per part del seus companys i companyes de Madrid, fa feredat imaginar com devien ser els comentaris off the record : al senyor Navarro, les orelles li xiularan com a mínim durant un lustre.

Ara bé, el tercer objectiu ja és una altra història. Si la idea més valuosa que poden aportar el senyor Navarro i el PSC per a la regeneració democràtica és treure una rèmora heretada del franquisme per posar-ne una altra, vol dir que efectivament han perdut tota connexió amb la societat a la qual diuen que serveixen i que no toquen quarts ni hores. I no només el PSC: vist el que sentim i llegim cada dia, fa tot l'efecte que els que fins ara havien estat els grans partits de la política catalana i espanyola estan completament desbordats per la realitat que ells mateixos han creat i que van fent manotades a tort i a dret per mirar d'esbandir-la. Ho va dir William Blake: "Qui pot actuar i no ho fa, crea pestilència".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF