20/02/2013

Mark Twain devia ser català

2 min

"Que jo sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin". És una frase atribuïda al novel·lista Mark Twain, i que potser resulta adequada per descriure l'estat d'ànim (barreja de perplexitat, recel, decepció i escepticisme) amb què allò que s'anomena la ciutadania es mira aquest nou sidral de l'espionatge polític. Revelacions com que el CNI ha reforçat en els darrers temps els recursos que té a Catalunya, que el ministre Fernández Díaz va dinar amb la cúpula del ministeri de l'Interior a La Camarga (el restaurant predilecte de John Le Carré, pel que sembla), que els Mossos vivien completament a la figuera pel que feia a tot aquest vodevil, o que la gravació del dinar entre Alícia Sánchez-Camacho i María Victoria Álvarez es va haver de fer amb un micro amagat dins un gerro de flors perquè aquell dia la líder del PP no duia butxaques, o per qualsevol altre motiu, no ajuden precisament a tranquil·litzar els ànims del personal.

De moment s'escampen una certesa i una hipòtesi. La certesa: tots els que en alguna ocasió hem dinat a La Camarga i no hem estat espiats, ens hem de resignar a admetre que, ai las, no som ningú. I la hipòtesi: tot aquest carnaval d'espies i antifaços, com abans els informes fantasma sobre la corrupció de la política catalana, surten a la superfície justament ara, amb el propòsit de desactivar el procés sobiranista de Catalunya. És en aquest punt que em sembla especialment pertinent la frase de Mark Twain.

Que una de les prioritats del govern del PP (i de l'oposició del PSOE) és frenar o aturar en sec el que ells anomenen "les aventures independentistes" catalanes és una obvietat més que visible. Que estan disposats a tot per fer-ho, també. Que l'estat espanyol, com tots els estats que es fan i es desfan, disposa de serveis d'intel·ligència (si no fos que, en aquest cas, la denominació sembla un oxímoron) que es dediquen a fer la feina bruta, no cal ni dir-ho. I són significatives declaracions com les d'Aznar, quan diu que abans es trencarà Catalunya que Espanya, o la de Rajoy, quan a la pregunta de The Economist sobre si se sent capaç de "retenir" Catalunya dins Espanya, es limita a contestar: "No es preocupi, que sí".

Tot això és cert. Però d'aquí a deixar volar la imaginació per un rosari de conspiracions, agents dobles i triples, traïdors a la causa i altres subproductes de l'imaginari catalanista, hi va el tros que separa la cautela de la inoperància. Un punt de vista cru, però equilibrat, era el que donava Miquel Sellarès en l'excel·lent entrevista que li feia Marc Colomer a l'ARA d'ahir: en resum, deia Sellarès, Catalunya ha negligit els seus deures en matèria de seguretat interna (una negligència que l'estat espanyol no ha comès) i, a la vegada, s'ha deixat endur per la poderosa inèrcia del diner fàcil, que inevitablement comporta corrupció i brutícia. Per començar a construir alguna cosa, cal en primer lloc reparar errors estructurals com aquests. La qual cosa vol dir, sí, fer net, però també anar vius i no perdre el temps en victimismes barats.

stats