Mai no hi va haver cap oasi
Ja hi tornem a ser. Cada vegada que surt a la llum algun cas de corrupció a Catalunya, salten automàticament les veus enginyoses que es dediquen a proclamar, furibundes, que l'oasi català no va ser mai tal oasi, sinó una claveguera turbulenta i miasmàtica. Va passar quan vam conèixer les aventures de Fèlix Millet i torna a passar ara, quan ens anem posant al dia sobre aquest merder de micròfons ocults, dossiers, detectius i espionatges de tota casta que, pel que sembla, han anat posant en pràctica els nostres admirables representants de la ciutadania (bé: alguns d'ells, que generalitzar no està bé) en els últims anys.
Justament perquè les generalitzacions no són acceptables, tampoc no ho és aquesta retòrica que oposa suposats oasis amb presumptes podrimeners. Si algú s'havia arribat a creure mai de debò que a Catalunya hi havia un oasi, i ara descobreix amb estupor que no era ben bé així, doncs per a ell va el pollastre i benvingut sigui al món real. Per molt afany sobiranista que evidenciï una part de la seva població, Catalunya no forma part d'un altre planeta, i és per això que l'exercici del poder du, aquí, aparellades les mateixes porqueries que a la resta del món (inclosa Espanya, que també de vegades transmet l'efecte de pertànyer a una altra galàxia, però que tanmateix és a la Terra). Dir que a Catalunya hi ha hagut, i hi ha, corrupció, és senzillament manifestar la constatació d'una evidència. ¿Com no n'hi havia d'haver si tots els mecanismes jurídics i polítics (des del finançament dels partits fins a l'organització administrativa del país) estaven perfectament preparats i constantment adobats per convertir-se en un camp fèrtil per a tota mena de martingales i mangarrufes? ¿Algú de veritat se sorprèn de descobrir les relacions non sanctas entre bancs, constructores i partits polítics? Podem admetre que ens han sorprès, pel seu infantilisme pervers, els casos d'escoltes i espionatges entre polítics (de dins i de fora del mateix partit), però això només respon a aquell vell i savi adagi valencià que diu que, per avall, no hi ha sostre.
Que tot això evidentment no beneficia el procés sobiranista de Catalunya és una altra obvietat que no fa falta ni comentar. Ara bé, el que no pot ser és que la resposta a tota aquesta allau de fang sigui embolicar-se en la bandera i denunciar suposades croades contra l'independentisme català, com ja ha fet, per exemple, el secretari d'organització del CDC, Josep Rull. Això equival a la reacció del PP quan apareixen els paper de Bárcenas ("Tot plegat és una campanya contra nosaltres"), i a invocar l'existència d'aquest oasi imaginari, on pel que sembla mai no passa res dolent, ni tan sols sospitós. Amb això vull dir que ja en tenim prou d'excuses foradades de mal pagador: la nostra classe política és la que ens ha ficat en aquest pantà i són ells qui n'han de sortir i deixar-nos-en sortir. I no ho aconseguiran fustigant amb querelles els mitjans de comunicació, que ara com ara només fan la seva feina.
