04/12/2011

'Dura lex, sed lex'

2 min

Un jutge ha absolt un rei mag, concretament el rei Baltasar, d'un possible delicte de lesions. Això ha passat a Huelva, bella ciutat on una dona no va tenir altra feina que denunciar el rei preferit de tots els nens (qui no ha estimat el rei negre per damunt dels altres dos?) per haver-li causat una contusió en un ull a causa del llançament massa impetuós d'un caramel en el decurs de la Cavalcada de l'any passat. En la sentència, el magistrat ha tingut en compte que no hi va haver mala fe ni imprudència per part del rei Baltasar, tot i que reconeix que ell mateix -el jutge- podria ser recusat a causa de la seva amistat amb el rei en qüestió, ja que aquest, "amb el concurs dels reis Melcior i Gaspar, li ha vingut oferint anhelats presents cada dia sis de gener d'ençà que té ús de raó". Un magistrat subornat, per tant. I no només això, sinó que el jutge, Javier Pérez Minaya, considera dubtosa la seva jurisdicció sobre el cas, atès que existeix "una clara polèmica de més de dos mil anys" sobre el país d'origen de l'acusat.

A banda de la conya marinera, Pérez Minaya l'encerta quan recorda que la participació en determinats esdeveniments "suposa l'acceptació dels riscos, majors o menors, que aquesta participació comporta". El jutge il·lustra aquesta idea amb exemples: "Si una persona participa en un partit de futbol, assumeix el risc que un altre jugador accidentalment el lesioni; si un corredor fa la carrera als sanfermines, assumeix voluntàriament el risc, real i conegut, que el bou l'envesteixi". De la mateixa manera, "no és concebible una Cavalcada de Reis Mags sense que en el seu decurs es llancin caramels als espectadors des de cadascuna de les carrosses", dictamina el jutge.

Aquest magistrat Pérez Minaya ha tingut la paciència de raonar jurídicament una veritat que fa molt de temps que es troba descrita a la saviesa popular, sota la dita que adverteix que qui no vol pols que no vagi a l'era. El fet pot semblar banal i merament anecdòtic, però constitueix una resposta impecable a un fenomen creixent: el de la judicialització de l'espai públic, que comporta la saturació dels jutjats sota una allau de denúncies absurdes. Ens queixem que la justícia va lenta, però és que als mals endèmics que pateix la institució -falta de mitjans i de personal, descurança de l'administració i dels polítics- cal afegir-hi l'enorme quantitat de denúncies sense solta ni volta que s'amunteguen als jutjats, i que requereixen, tanmateix, la seva admissió a tràmit. En recordem ara una que va merèixer ser reproduïda fa uns quants mesos en aquest mateix diari, presentada per algú que denunciava el seu veí perquè el seu gos (el del veí) el mirava malament.

Segurament a la denunciant de Huelva que va patir la contusió ocular a causa del cop de caramel tot plegat no li sembla tan estúpid. Però la convidaríem a fer un cop d'ull (amb perdó) a l'encapçalament de l'executòria del jutge Pérez Minaya, que diu "De: Modesta (ometrem els cognoms) Contra: Rey Mago Baltasar".

stats