Publicitat
Publicitat

Dolors Miquel com a teòloga

Sembla que haurem d’insistir en el que està succeint amb Dolors Miquel i amb la lectura en públic del seu poema Mare nostra en la passada cerimònia dels premis Ciutat de Barcelona, ara fa devers un mes. I hi haurem d’insistir perquè les manifestacions d’indignació sobre el poema persisteixen encara avui, amb insistència digna de millor causa.

Ara és una entitat anomenada Asociación Española de Abogados Cristianos, que amb el nom ja paga, la que ha presentat una demanda contra Dolors Miquel per aquesta sàtira d’una de les oracions més representatives del cristianisme, i volen aprofitar l’avinentesa per dur també a la barra l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, per haver aplaudit i donat suport a uns versos que ells consideren obscens i ofensius.

És curiós, perquè a mi, humilment, el que em sembla obscè i ofensiu és que algú constitueixi una Asociación Española de Abogados Cristianos i vagi per la vida amb la cara tan alta. El pintor Miquel Barceló té un quadre amb una cabra crucificada, els poetes Pier Paolo Pasolini i Blai Bonet varen escriure textos que farien envermellir fins i tot la mateixa Dolors Miquel, el cineasta Luis Buñuel va rodar Simón del desierto, i grups de rock com Black Sabbath o Venom han llegat a la història del rock cançons no tan sols blasfemes, sinó decididament satàniques.

Aquesta Asociación Española de Abogados Cristianos els pot demandar a tots plegats, si així li plau, però el cert és que, si persisteix en aquesta línia, haurà de perseguir creadors que es remunten fins als inicis de l’era cristiana.

Vull dir amb tot això que tots tenim dret a tenir els nostres gustos sobre art (no té cap importància, però a mi el poema de Dolors Miquel m’agrada). Ara bé, el que no té ni cap ni peus és que la primera colla d’arreplegats que passa per un lloc, sigui d’una ideologia o d’una altra, senti la necessitat de fer moviments judicials a compte d’un poema, tant si els agrada com si no els agrada.

A mi, sense anar més lluny, el parenostre em recorda la meva infantesa, quan la meva àvia m’obligava a recordar de memòria aquesta oració, perquè trobava que d’aquesta manera la meva petita ànima trobaria algun sentit de ser.

Tant se val, no hi donem més voltes. Només volia dir que Dolors Miquel, que jo sàpiga, no és cap teòloga, i que el que ella digui o deixi de dir sobre el parenostre és tan merament anecdòtic com el que pugui dir jo mateix.

Això sí, sembla que hem arribat a un extrem de retrocés mental en què hi ha qui no admet ni tan sols la paròdia més primigènia, que és la que té a veure amb l’autoritat religiosa.

Deixem-ho estar, i que l’Asociación Española de Abogados Cristianos faci la seva via.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF