Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Dolça Catalunya, pàtria dels meus vots

Catalunya ha tingut, en aquests trenta anys i escaig de postfranquisme democràtic, un efecte essencialment moderador de la política espanyola, per tradició molt més aspra i tendent a la bronca. Si em permeten la cursilada, és com si la mediterrània Catalunya hagués contribuït a suavitzar les temperatures del continental Madrid i, per tant, a endolcir-ne les condicions climàtiques (em penso que això no ho supera ni Fernando Ónega). Els lectors poden pensar que m'estic referint a CiU i al paper fins ara sempre pactista, i de vegades fins i tot servil, que ha jugat al Congrés de Diputats. I sí que parlem d'això, però sobretot de l'actitud de l'electorat català en relació als dos grans partits espanyols.

Catalunya ha enviat sempre a Madrid sòlides majories socialistes (de fins a 25 diputats, en els moments de major ufana), canalitzades a través d'un PSC que es limitava a fer el paper de sucursal del PSOE, cosa que els ha donat moltes alegries però que ja fa temps que només els porta disgustos. Els catalans, es deia, eren pragmàtics: majoritàriament votaven CiU al Parlament de Catalunya, i PSOE al Congrés de Madrid. En definitiva, la socialdemocràcia en la seva més afinada i estilosa alternança entre centredreta i centreesquerra (moderats, per descomptat). Catalunya també enviava a Madrid un grapat de diputats del PP (però poquets), a més d'un parell de minories perfectament acceptables i fins i tot convenients: la de la susdita CiU, especialitzada en treballs de governabilitat d'emergència, i una de més petitona i sense influència efectiva, la d'ERC, que hi aportava la nota de color en reclamar la independència, és a dir, un impossible. Els caps de files de la minoria catalana sempre han caigut simpàtics entre els seus col·legues parlamentaris: a Joan Puigcercós el van arribar a votar en el seu moment com el diputat més sexi del Congrés, i a Duran i Lleida mai no se li han escatimat els elogis per elegant, per bon orador i per ser el polític més ben valorat d'Espanya. Com diu el refranyer castellà, lo cortés no quita lo valiente .

El que volíem dir, però, és que els diferents governs que ha pogut formar el PSOE senzillament no haurien estat possibles sense el concurs de Catalunya i la seva aplicada massa de votants. Per això té tot el sentit del món que aparegui justament ara un manifest promogut per El País amb 300 intel·lectuals proposant el federalisme com a solució al conflicte i acceptant les decisions que prenguin els catalans a les urnes. Dit d'una altra manera, té tot el sentit que el diari del PSOE aglutini tota la massa crítica, encefàlica i gàstrica que pugui per mirar de posar bona cara als catalans imprevisiblement encabritats. Més que res perquè saben -no tenen ni un pèl de tontos- que, sense Catalunya, hi ha una de les dues Espanyes de Machado, la més brutal, que té totes les de guanyar. Que, sense Catalunya, la política espanyola perdrà el seu factor principal de moderació. I que, per tant, el PP hi pot predominar fins que se'n cansi.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF