08/02/2013

Django a Catalunya

2 min

Tal com baixa l'actualitat, de tant en tant val la pena fer un parèntesi sobre nous i vells casos de corrupció i fixar-se en alguna cosa més gratificant. Per exemple, l'última pel·lícula de Quentin Tarantino, Django desencadenat , que ja fa un parell de setmanes que arrasa sense problemes a les taquilles del país. Aquí sempre hem estat molt de Tarantino: ens agrada el seu sentit de l'humor, la seva estètica retro chic , la seva manera de contar històries i els seus rampells justiciers, que es resolen sempre amb un gran dispendi de bales i hemoglobina, tant o més útils a l'hora d'esbravar-se (evitarem parlar de catarsi) que una final Barça-Madrid. Un servidor, si em demanen el parer, s'ho va passar de cine -mai més ben dit- amb aquest spaghetti western negre: negre per l'humor que l'impregna de dalt a baix, i negre pel color de la pell del protagonista.

Aquesta qüestió de la pell, precisament, ha fet acompanyar l'estrena mundial de Django d'una agra polèmica entre Tarantino i un altre dels cineastes americans més eminents de la seva generació: Spike Lee, el director de Malcolm X , Do the right thing o Plan oculto , entre d'altres. A Lee, que a més de negre és representant del black power més militant de la cultura americana actual, no li ha fet ni gota de gràcia el Django tarantinià: tant és així que n'ha demanat el boicot perquè entén que el film frivolitza el tema, tan espinós, de l'esclavitud dels negres a Amèrica. Spike Lee també considera que Tarantino fa un ús indegut de la paraula nigger , vocable fatídic que s'usa per referir-se als afroamericans de manera despectiva i que en el nostre idioma es pot traduir de moltes maneres, i cap de bona. Per tot això, Lee ha declarat que ell no pensa anar a veure Django desencadenat i ha donat a entendre que qualsevol negre amb consciència -com ell mateix- faria bé d'imitar el seu exemple. Jamie Foxx, l'actor que dóna vida al gran Django, ha replicat a Lee amb elegància, fent-li notar que resulta "irresponsable" jutjar la feina dels altres -especialment, si són col·legues d'ofici- sense prendre's abans la molèstia de mirar-se-la. Una observació que farien bé d'apuntar-se alguns creadors d'opinió d'aquest país, per cert.

La polèmica entre Lee i Tarantino és profundament americana, però també és traslladable aquí: ¿fins a quin punt l'escrúpol ideològic i el respecte a les minories és una consigna socialment sana, que tots hauríem de tenir en compte, i a partir de quin punt es converteix en una forma de censura? El debat pot ser molt llarg, però també farien bé de parar-hi esment certes minories que, a Catalunya, pretenen convertir en anatema tot el que no sigui el seguidisme acrític de les seves idees (quan en tenen), plantejaments i postulats, que sovint tenen pretensió de dogma. Mentrestant, i ja tancat el parèntesi, alguns, en tornar a fixar l'atenció en els titulars sobre corrupció (i sobre les falses cimeres anticorrupció), somriem imaginant un Django que vingués aquí a fer net de debò. Bang bang, baby .

stats