19/03/2011

Currículums borrascosos

2 min

És remarcable el rebombori que s'ha organitzat amb el currículum de la vicepresidenta Ortega. El senyor Puigcercós, d'Esquerra, n'ha demanat la dimissió i el senyor López Tena, de Solidaritat, n'ha exigit la desintegració molecular. I tot per un petit error de transcripció, tal com ha tingut a bé d'explicar, amb l'ajuda de Déu, la mateixa interessada. També és cert que una minsa relliscada com aquesta adquireix una altra magnitud en el context d'un Govern que reivindica l'excel·lència i la meritocràcia, i que la vicepresidenta ha tingut la mala sort que tothom tingui fresc dins la memòria el cas del ja exministre alemany de Defensa, senyor Karl-Theodor zu Guttenberg, que va tenir l'acudit de dimitir quan es va saber que havia plagiat una part de la seva tesi doctoral. Aquests teutons, sempre tan llepafils.

Aquí, en canvi, som llatins i ens prenem la vida amb més alegria, encara que formem part del selecte grup dels millors. Al cap i a la fi, les, diguem-ne, petites inexactituds en els currículums o en les cartes de motivació per aspirar a un lloc de feina són cosa freqüent i no cal emmetzinar-se el fetge per això. Els americans, que tenen rànquings de tot, també en tenen un (elaborat per l'agència d'investigació corporativa The Risk Advisory Group) que classifica les mentides més habituals en aquesta mena de documents. Segons sembla, la gent acostuma a fer de més i de menys en les dades referides a titulació, aptituds, idiomes, permanència en llocs de feina anteriors, edat i estat civil. A més, sabem que les que més menteixen són les dones de trenta anys o més d'edat, mentre que els homes al voltant dels vint són els més honestos. Treguin vostès mateixos les conclusions.

Per altra banda, és innegable que de vegades es produeixen impostures fructíferes. Recordo, per exemple, el cas d'un meu company d'escola a qui anomenàvem Pitàgores. Era un nen menut i esquifit que tenia l'habilitat de ficar-se, tot sencer, el puny dins la boca: cada vegada que ho feia, aconseguia que els altres nens fugíssim esperitats, presos de l'espant i una certa repugnància (però després sempre esperàvem que tornés a fer-ho). Li havíem posat el malnom de Pitàgores perquè havia desenvolupat una versió pròpia del teorema d'ídem que tenia el mèrit, al meu entendre, enorme, que l'enunciat era totalment erroni, però el resultat era sempre correcte. Els professors no entenien que es trobaven davant d'un cas excepcional i es desesperaven amb el pobre Pitàgores, que en un país menys cafre que el nostre hauria estat el convidat estrella dels més prestigiosos congressos de matemàtics.

Davant d'un precedent com aquest, no tinc cap inconvenient que els nostres mandataris inflin una mica els seus currículums, si a canvi ens han d'enlluernar amb una labor exemplar al servei de la cosa pública. Només els demanaria, això sí, que, durant les llargues i soporíferes sessions parlamentàries s'abstinguin de ficar-se el puny dins la boca, que fa lleig.

stats