12/02/2013

Benet XVI i l'error humà

2 min

(Fe d'errates: la columna d'ahir incloïa un error de l'autor segons el qual Lo bello y lo sublime era un títol d'Eugenio Trías, quan ho és -en traducció castellana- d'Immanuel Kant. El llibre de Trías es titula -en llengua original- Lo bello y lo siniestro , i òbviament és una resposta al clàssic kantià. Disculpin les notòries molèsties.)

Sense ànim d'establir trànsits il·legítims entre categories, valgui el parèntesi anterior com a exemple d'una certesa tan antiga com la gana, i és que l'ésser humà és errable , és a dir, subjecte a error. I si un columnista qualsevol s'equivoca, com no ha de fer-ho tot un papa de Roma? S'atribueix a Sèneca (tot i que l'atribució podria ser errònia, glups) la cèlebre llatinada " Errare humanum est " ("Equivocar-se és humà"), una frase en la qual els pocavergonyes dels últims dos mil·lennis han buscat refugi a les seves proeses. S'oblidaven de la segona part de l'adagi, que, sigui de Sèneca o d'algú altre, diu: "et perseverare autem diabolicum ", és a dir, "i perseverar en l'error és diabòlic". Molt més a prop de la nostra actualitat, el pensador jueu George Steiner va imposar a la seva pròpia autobiografia un títol revelador: Errata, l'examen d'una vida .

Joseph Ratzinger, més conegut com a Benet XVI, és un home que, per descomptat, està al corrent de les cites esmentades. Amb encerts i trompades, com tothom, sembla que l'error humà ha estat el tema del seu pontificat. A posta les seves tres encícliques ( Deus caritas est , Spe salvi i Caritas in veritate , això és: Déu és caritat , En l'esperança vam ser salvats i La caritat en la veritat ) incideixen molt especialment en la predicació de la possibilitat de perdonar o d'esmenar l'error. Amb la renúncia al papat que ahir va fer pública, Benet XVI no feia més que curar-se en salut d'un error imminent: el de mantenir-se al capdavant d'un dels poders més importants de la Terra en unes condicions excessivament deteriorades, com li va succeir al seu antecessor, i amic, Joan Pau II.

És fàcil fer conya amb la renúncia d'un papa de Roma, fins i tot de manera involuntària: les informacions que equiparen l'abdicació de Benet XVI a la dimissió d'un càrrec, com si un papa fos un politicastre qualsevol, són una bona mostra d'aquesta tendència humana a l'error i al trànsit il·legítim entre categories. Benet XVI ha estat un summe pontífex capaç de demanar perdó pels errors i els horrors comesos en el si de la institució que representava, començant pels escàndols de pederàstia que tots coneixem. I ha estat el primer papa, del segle XV ençà, a renunciar al seu poder absolut, però per motius molt diferents que el seu antecessor en el tron de sant Pere: Gregori XII va haver de fer-ho el 1415 com a conseqüència d'una situació política; Ratzinger -de qui tant ens havíem rigut- ho fa per mera responsabilitat. I això que és alemany i reaccionari. Un papa italià i progressista, com els que molts desitjàvem l'any 2005, possiblement no ho hauria fet millor. Tret, no cal dir-ho, que ho fes per error o omissió.

stats