16/03/2013

Aplaudim dues vegades

2 min

¿Ha estat la pressió popular o la força de les institucions europees? La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre -contra- la llei hipotecària espanyola ha aixecat un debat semblant al de l'ou i la gallina: ¿l'alt tribunal europeu s'ha pronunciat d'aquesta manera gràcies als moviments socials contra els abusos hipotecaris, o ho ha fet així al marge, o fins i tot a pesar, d'aquests mateixos moviments? No cal dir que els protagonistes directes de la disjuntiva, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb la líder Ada Colau al capdavant, donen per fet que, si no hagués estat per la seva acció, aquesta sentència decisiva podria no haver arribat mai. Però tampoc no falten els analistes que, alarmats per l'emergència dels moviments antisistema, insisteixen a subratllar que el sistema, per injust i arbitrari que molt freqüentment pugui semblar, tendeix a corregir-se a ell mateix quan arriba el moment de fer-ho.

Qui té raó? Sense apassionaments, sembla clar que les institucions (i, si tant ho volen, especialment les europees) tendeixen a l'immobilisme si no reben una empenta per algun costat. O, dit segons el principi d'Arquimedes, que el volum de líquid que desallotja una institució política o judicial és inversament proporcional al nivell de sensibilitat social que és capaç de demostrar (entenent aquí el substantiu líquid en la seva accepció més estrictament crematística). En una paraula, que el diner mana. I que, quan el diner modera mínimament la cobdícia que el caracteritza, és tan sols perquè ha percebut alguna amenaça des del cos social que amenaça a curt o mitjà termini la satisfacció del seu apetit. No dubtem de l'eficàcia del Tribunal de Justícia de la UE, però sí que dubtem que hagués arribat a una resolució tan ràpida i concloent si alguns assessors ben informats no haguessin detectat brots de possible desobediència fiscal a Espanya, que continua essent un dels pain in the arse més notoris que sofreix Europa en aquest temps de sotsobres.

El govern espanyol s'ha apressat a respondre, elevant d'un a tres els mesos d'impagament que calen perquè el banc iniciï un desnonament, i limitant els interessos que s'han de pagar per les quotes endarrerides de la hipoteca. És molt o és poc? En aquest cas, la resposta és clara: és molt poc, és gairebé no res. És un intent desesperat, per part de l'executiu de Rajoy, de posar una capa de maquillatge damunt una legislació abusiva, injusta i incomprensible en un país amb gairebé sis milions d'aturats. Però, per altra banda, és evident que és millor que no res, i que pot ser l'inici d'una certa reconducció de les polítiques socials en un país corroït per la corrupció, el deute i la desintegració de les classes mitjanes. De manera que, a la pregunta inicial sobre qui té el mèrit d'aquesta sentència, correspon una doble felicitació: al Tribunal de Justícia de la UE per haver sabut valorar el problema, i a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca per haver-lo sabut posar damunt la taula amb la vehemència que requeria.

stats