05/03/2013

Pronòstic a sis mesos vista

3 min
Pronòstic a sis mesos vista

Faig un pronòstic per a d'aquí sis mesos: a partir de la tardor d'aquest any, a Espanya es començarà a estendre l'opinió que, tot comptat i debatut, el més convenient per a tothom és que Catalunya decideixi el seu futur polític amb llibertat. I que, si vol, segueixi el seu propi camí fora de l'estat espanyol. Ja compto que a la majoria de lectors aquest vaticini els semblarà del tot improbable. Però la meva idea és que el fet que es compleixi o no depèn de nosaltres mateixos. I, com que veig que cada vegada som capaços d'actuar amb més intel·ligència davant del desafiament que representa el procés d'emancipació que hem formulat, crec que està al nostre abast aconseguir-ho.

VAL A DIR, PER SER EXACTES, que el meu auguri no parteix de zero. Fa poques setmanes, en un acte organitzat a Cornellà per l'Assemblea Nacional Catalana, el cantant Ramoncín manifestava que si fos català votaria a favor de la independència. Més recentment, ha estat el catedràtic de ciència política de la UNED, Ramon Cotarelo, qui ha sostingut que si fos català seria independentista. I, en uns termes més moderats, a les pàgines de l'ARA de dissabte passat, el catedràtic de matemàtiques i rector de la Universitat Complutense, José Carrillo, per bé que considerava que si fos català preferiria quedar-se a Espanya, opinava que els catalans haurien de poder exercir el dret a decidir. I estic convençut que això només són les primeres mostres d'un desglaç que s'anirà estenent ràpidament.

NO ÉS ESTRANY QUE hagin tardat tant a manifestar-se aquestes primeres mostres de seny espanyol. El fracàs del catalanisme autonomista durant gairebé trenta anys -sumant Pujol i Maragall- d'anar a "fer pedagogia" a Espanya queda demostrat per la notable sorpresa amb què s'ha rebut el nostre desvetllament independentista. Això sí que ha produït un veritable estat de xoc emocional! Ja s'havia advertit que era impossible que aquell pedagogisme condescendent carregat d'ambigüitats -allò d'anar a educar la ignorància espanyola sense saber-los dir exactament què volíem- portés enlloc. Espanya sempre va interpretar que tot plegat era un miserable recurs al victimisme per fer xantatge a l'Estat. En canvi ara, tot d'una, han descobert una Catalunya que ha deixat enrere tant el victimisme com l'arrogància per -amb tota naturalitat- assumir el deure de decidir el seu futur amb plena llibertat. I davant la sorpresa d'una situació no esperada, el procés d'acceptació de la nova circumstància, com en el cas del dol, ha de seguir la pauta prevista: primer es nega la realitat, després s'accepta amb una resignació depressiva i finalment s'hi troba un nou sentit fins a encaixar-la positivament en un nou horitzó. Ara tot just comencen a passar del primer al segon estadi.

PERÒ HE DIT AL PRINCIPI que el compliment del pronòstic -no és, doncs, una profecia- depèn de nosaltres. I el que els catalans hem de fer per aconseguir que s'accepti la nostra decisió sense fer drames és deixar-la de plantejar, precisament, com un afront a Espanya. Hi ha un cert independentisme que encara té massa arrelada la retòrica antiespanyolista com a raó de ser. Necessita, per justificar-se, insistir en uns maltractaments passats. Escoltant-lo, semblaria que tots els nostres mals es curaran només pel fet d'emancipar-nos. Però aquesta lògica que accentua l'enfrontament amb Espanya té dues pegues. La primera, que fereix el sentiment dels catalans que podrien donar suport al dret a decidir però que mai no ho faran a costa dels seus vincles espanyols. I la segona, que fereix l'orgull espanyol, cosa que no ajuda a la comprensió d'un procés que, com he dit en altres ocasions, més que no pas una secessió, hauria d'entendre's com la voluntat de construir un pont entre iguals. Dit d'una altra manera: només aconseguirem que l'opinió pública espanyola accepti la nostra causa si entén que no és una causa en contra seva. Perquè no ho és, oi?

stats