Publicitat
Publicitat

Davant, al costat o darrere del país

L'actual negociació al Parlament per la declaració sobiranista m'ha recordat una de les sessions que vam tenir a la Comissió d'Estudi sobre la Política d'Immigració a Catalunya, la primavera del 2001. El llavors president Joan Rigol l'havia creat incorporant-hi, a més dels representants dels grups parlamentaris i per primera vegada, un nombre igual d'especialistes en la matèria d'estudi, amb veu i sense vot. Doncs bé, en la sessió en què s'analitzava la primera versió del document final vam tenir un entrebanc insòlit. La diputada del PP va advertir que es plantava si no s'eliminava el terme immigració del preàmbul per referir-nos a la població arribada a Catalunya al llarg del segle XX. L'argument era que aquells més de tres milions de persones eren espanyoles i que, per tant, no podien ser qualificades d'immigrants. Quan ja havíem passat tot el matí discutint, per avançar, es va decidir posar a votació una fórmula que pogués ser acceptada també pel PP. Els experts, perplexos, no ens sabíem avenir de com la lògica parlamentària podia qüestionar una obvietat. Llavors Manuel Delgado, irònicament, va dir: "Això és com si en un congrés de físics es posés a votació si la terra és plana". Tanmateix, es va imposar la lògica del consens, i si llegiu el preàmbul del document veureu les giragonses que es van fer per evitar el terme immigració per esmentar... la immigració espanyola. I és que, parafrasejant Pascal, els partits polítics tenen raons que la raó desconeix...

ARA, DAVANT DE la declaració sobiranista, el nostre Parlament es troba en una situació semblant a aquella, en què les raons partidistes violenten tant la raó de la voluntat popular democràtica com la lògica racional més elemental. La conveniència de trobar un consens a cinc -comptant-hi UDC, cinc i mig- per arribar al suport de 107 diputats, obliga a fer veritables piruetes. En aquest cas és l'actitud del PSC -la decisió final del qual desconec en el moment d'escriure aquestes ratlles-, la que està tan plena de contradiccions que ja no es pot parlar de raons, sinó de pretextos. Les ambigüitats de la puta i la Ramoneta, al PSC, empal·lideixen fins a semblar que les dues senyores comparteixin doctrina moral. Tot i haver posat el dret a decidir al programa electoral, ara sostenen que no s'ha de dir que som un subjecte polític i jurídic sobirà per no "cabrejar" Madrid, o que la consulta ha de ser per "decidir si tenim dret a decidir", i encara que és "indignant" que aquesta sigui la primera qüestió a tractar, just quan va ser la que va provocar les eleccions... El màxim deliri és el de la diputada Chacón, que ha sostingut, d'una tirada, que el dret a decidir és "un instrument fal·laç i maniqueu" (sic), però que "si una majoria de catalans el reclamen, caldrà defensar-lo", i per arrodonir-ho, confessava que fins i tot la seva mare no entenia que el PSOE no el reconegués.

PERÒ LA LÒGICA parlamentària, certament, no funciona com un congrés científic, ni tan sols sembla que pugui capir que el deure de decidir es deriva de la voluntat de ser una nació, i que aquesta no es pot posar a mercè dels equilibris que un partit hagi de fer aquí per salvar la pell -o el cul- a Madrid. Ara bé, qui ha expressat millor aquest deliri d'imaginar el Parlament com un núvol legal que supleix la realitat popular ha estat Sánchez-Camacho -aquella que només parla de "lo que importa la gent"- quan, sense envermellir, ha dit que si els diputats d'UDC votaven contra la declaració, finalitzaria el procés i es paralitzaria el camí cap a la independència.

M'HAURAN DE PERDONAR l'autocitació, però quan tampoc no sabíem si hi hauria acord per aprovar el projecte d'Estatut al nostre Parlament, el 30 de setembre del 2005 publicava un article que acabava així: "[...] si alguna mentida ha estat dita durant tot aquest procés, en una demostració de ridícula arrogància, és que s'estava redactant un Estatut per als propers vint-i-cinc o trenta anys. Res d'això. Tant si avui hi ha acord com si no, tant si s'aprova a Madrid com si no, la dignitat nacional dels catalans té un altre horitzó i l'apuntarem l'endemà mateix de qualsevol nou Estatut". I ara hi afegeixo: de qualsevol declaració esbravada, si demà fos el cas, de sobirania.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT