Publicitat
Publicitat

La vida, la mort i els dèficits

El panorama polític dels EUA està infestat d'idees zombis: opinions polítiques que han estat repetidament refutades per proves però que es neguen a morir. El zombi més destacat és la insistència que uns impostos baixos per als rics són la clau per a la prosperitat. Però n'hi ha més. I en aquest moment el zombi més perillós és l'afirmació que l'augment de l'esperança de vida justifica l'endarreriment de l'edat de jubilació i l'edat per acollir-se al Medicare (l'assistència sanitària estatal per a majors de 65 anys). Segons diuen aquest argument ha fet forat fins i tot entre alguns demòcrates, com ara el president. Però és una idea cruel i absurda. En primer lloc, cal entendre que el fet que l'esperança de vida en el moment del naixement hagi augmentat molt no té res a veure amb el tema que ens ocupa; el que importa és l'esperança de vida de les persones que han arribat o arribaran aviat a l'edat de jubilació. Ara també ha augmentat l'esperança de vida als 65 anys. Aquest creixement, però, ha estat molt desigual des de la dècada del 1970, perquè els que se n'han beneficiat més són la gent amb una situació econòmica relativament pròspera. A més, l'edat de jubilació ja ha pujat a 66 anys i està previst que augmenti fins a 67. Això vol dir que qualsevol nou endarreriment de l'edat de jubilació seria un cop dur per als que formen part de la meitat de la població amb ingressos més baixos, que no viuen gaires més anys i que, en molts casos, ocupen llocs de treball que requereixen un gran esforç físic. I aquestes són les persones que més depenen de la Seguretat Social.

Per tant, un endarreriment de la jubilació seria cruel i perjudicaria els nord-americans més vulnerables. I seria una crueltat gratuïta: tot i que els EUA tenen un problema pressupostari a llarg termini, la Seguretat Social no és un factor important en aquest sentit. El Medicare sí que representa un greu problema pressupostari. Però endarrerir l'edat necessària per acollir-s'hi, que equival a obligar la gent gran a buscar una assegurança privada, no és la manera de resoldre'l. És cert que, gràcies a l'Obamacare, els ciutadans d'edat avançada podran disposar d'una assegurança fins i tot sense el Medicare. (Però ¿què passarà si una sèrie d'estats bloquegen l'expansió del Medicaid -una assistència sanitària estatal gratuïta per als desafavorits-, la peça fonamental del programa?) Però siguem clars: una cobertura sanitària pública via Medicare és més rendible que una assegurança privada.

Ens podríem preguntar per què, doncs, la reforma sanitària no s'ha limitat a introduir la cobertura universal del Medicare, en lloc de posar en marxa un sistema que continua depenent de les asseguradores privades. La resposta és, no cal dir-ho, que per realisme polític. Atès el poder de la indústria de les assegurances, l'administració Obama els ha hagut de permetre que mantinguin el seu paper en el sector. Però el fet que hagi estat impossible estendre el Medicare a tothom per raons polítiques no és motiu per treure milions de nord-americans d'un bon sistema per ficar-los en un de pitjor. Què passaria si endarreríssim l'edat necessària per acollir-se al Medicare? El govern federal s'estalviaria pocs diners, perquè els més joves d'aquests ciutadans grans tenen relativament bona salut i no costen gaires diners. Mentrestant, totes aquestes persones haurien d'afrontar unes despeses molt més elevades. Qui podria considerar que una operació d'aquesta mena és una bona mesura? La conclusió és que endarrerir l'edat per acollir-se a les prestacions de la Seguretat Social o el Medicare seria destructiu perquè empitjoraria la vida dels nord-americans sense contribuir d'una manera significativa a reduir el dèficit. I, sobretot, els demòcrates que es plantegin alguna d'aquestes alternatives s'han de preguntar què dimonis estan fent.

Però, pregunten els crítics del dèficit, ¿què fa la gent com jo, que proposa augmentar la despesa? La resposta és que volem fer el mateix que tots els altres països avançats: un esforç per controlar els costos de l'atenció sanitària. Doneu al Medicare la capacitat de negociar els preus dels medicaments. Deixeu que la Junta Consultiva Independent de Pagaments, creada en el marc de l'Obamacare per ajudar el Medicare a controlar les despeses, faci la seva feina en lloc de cridar sobre els "comitès de la mort". Sabem que tenim un sistema sanitari amb uns incentius esbiaixats i massa car; per tant, ¿per què no mirem d'arreglar-ho? El que sabem és que no hi ha cap motiu per negar als nord-americans grans l'accés a unes prestacions amb què comptaven. Això hauria de ser una línia vermella en les negociacions pressupostàries, i l'únic que podem fer és esperar que Obama no la traspassarà i no trairà així els seus seguidors.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF