Pel que sembla, els republicans segueixen buscant desesperadament un candidat que no es digui Willard M. Romney. Les últimes enquestes apunten que, com a mínim a Iowa, el preferit és Gingrich. El següent és el congressista Ron Paul.
En certa manera, és lògic. Romney no inspira confiança perquè el consideren un cínic que agafa qualsevol càrrec que li permeti avançar en la seva carrera política, una acusació que es pot provar perquè és veritat. Paul, en canvi, és molt coherent. M'hi jugo qualsevol cosa que no trobaríem cap fragment de vídeo de fa uns anys en què digués el contrari del que diu ara.
Per desgràcia, Paul s'ha mantingut coherent fent cas omís de la realitat, aferrant-se a la seva ideologia encara que els fets demostrin que és una ideologia errònia. I encara per més desgràcia, aquesta ideologia de Paul domina un Partit Republicà que abans tenia més coneixement. No parlo dels seus punts de vista contraris a la guerra ni de les seves opinions, menys conegudes, sobre els drets civils i reproductius, que horroritzarien tots els progressistes que creuen que és bon home. Em refereixo a les seves opinions pel que fa a l'economia.
Paul s'identifica com a seguidor de la doctrina de l'Escola Austríaca d'Economia, que -no cal dir-ho- rebutja John Maynard Keynes, però que també rebutja amb gairebé la mateixa vehemència les idees de Milton Friedman. Perquè els austríacs consideren que el diner fiduciari -la moneda emesa que no basa el seu valor en una contrapartida d'or- és l'arrel de tots els mals econòmics, i això vol dir que s'oposen fèrriament a la mena d'expansió monetària que, segons Friedman, podria haver evitat la Gran Depressió, i que és el que en realitat ha fet Ben Bernanke.
Una breu digressió: la Reserva Federal no emet moneda (això ho fa el Tresor), però sí que controla la base monetària , la suma de les reserves bancàries i l'efectiu en circulació. Per tant, quan es diu que Bernanke emet moneda, el que es vol dir és que la Reserva Federal ha ampliat la base monetària.
I, en efecte, hi ha hagut una enorme expansió de la base monetària. Després de la fallida de Lehman Brothers, la Reserva Federal va començar a prestar grans sumes de diners als bancs i va comprar un elevat nombre d'actius, en un intent (reeixit) d'estabilitzar els mercats financers; aquest procés va implicar grans augments en les reserves dels bancs. Durant la tardor del 2010, la Reserva Federal va iniciar una nova ronda de compres, en un intent menys reeixit d'incentivar el creixement econòmic. L'efecte combinat d'aquestes iniciatives és que la base monetària s'ha més que triplicat.
Els austríacs i, de fet, molts economistes de dretes estaven segurs de quin seria el resultat: una inflació devastadora. Peter Schiff, un popular comentarista austríac que ha assessorat Paul, va arribar a advertir (en el programa televisiu de Glenn Beck) de la possibilitat d'una hiperinflació com la de Zimbàbue en un futur immediat.
Vet aquí que han passat tres anys. ¿I com van les coses? La inflació ha fluctuat, però, al capdavall, els preus de consum han pujat només un 4,5%, i això vol dir que la taxa mitjana anual d'inflació ha estat de l'1,5%. ¿Qui hauria pronosticat que tanta emissió de moneda faria pujar tan poc la inflació? Doncs jo. I ho vaig fer. I també ho van fer d'altres que comparteixen l'economia keynesiana que Paul tant vitupera. Però els partidaris de Paul segueixen afirmant que sempre ha tingut raó.
Tanmateix, tot i que els defensors d'aquesta doctrina no admetran mai que estaven equivocats -la meva experiència és que, en el món de la política, ningú admet mai que s'ha equivocat en res-, es podria pensar que, després d'espifiar-la en una qüestió tan important per a les seves conviccions, els austríacs perdrien popularitat, fins i tot dins del Partit Republicà. Al cap i a la fi, fa poc, en els anys de Bush, molts republicans estaven a favor d'emetre moneda quan una economia es desploma. "Una política monetària agressiva pot reduir la gravetat d'una recessió", declarava l'informe econòmic del president referit al 2004.
El que ha passat, però, és que la doctrina de la moneda forta i la paranoia de la inflació s'han apoderat del partit, malgrat que la inflació pronosticada encara no s'ha materialitzat. Per exemple, al febrer, el congressista Paul Ryan, que incomprensiblement té fama de ser el cervell gris del partit en matèria econòmica, va arengar Bernanke amb un discurs sobre les terribles conseqüències de devaluar la moneda, i va al·ludir a l'augment dels preus de les primeres matèries a finals del 2010 i principis del 2011 com a prova que la inflació per fi estava arribant. Des d'aleshores els preus de les primeres matèries han baixat, però no hi ha cap indici que Ryan o ningú més hagi canviat d'opinió.
Ara com ara, és molt poc probable que Ron Paul arribi a ser president. Però, com he dit, la seva doctrina econòmica ha esdevingut, en efecte, el discurs oficial del Partit Republicà, malgrat que els esdeveniments hagin demostrat que és totalment errònia. ¿I què passarà si al final acaben aplicant aquesta doctrina? Gran Depressió, ja venim!
