Publicitat
Publicitat

Les batalles pressupostàries

La fantasia centrista d'un gran pacte pressupostari no ha tingut mai cap possibilitat. Si s'hagués arribat a alguna mena d'acord, els principals actors aviat l'haurien incomplert, probablement tan aviat com un republicà hagués ocupat la Casa Blanca. Perquè la realitat és que els nostres dos grans partits polítics estan embrancats en una ferotge batalla sobre el futur model de la societat nord-americana. Els demòcrates volen preservar el llegat del New Deal i de la Great Society de Johnson -Seguretat Social, Medicare i Medicaid- i afegir-hi una cosa que tots els països avançats tenen: una garantia més o menys universal d'uns serveis sanitaris essencials. Els republicans volen eliminar tot això per poder rebaixar dràsticament els impostos dels rics. Sí, es tracta fonamentalment d'una guerra de classes.

L'enfrontament per l' abisme fiscal ha estat una batalla més d'aquesta guerra. S'ha saldat amb una victòria tàctica per als demòcrates. La qüestió és si és una victòria pírrica que prepara el terreny per a una gran derrota. ¿I per què tàctica? Principalment pel que no ha passat: no s'han retallat les prestacions socials.

No era una conclusió òbvia. L'administració Obama estava disposada a retallar les prestacions de la Seguretat Social canviant la fórmula per calcular les revisions pel cost de la vida, una idea que hauria comportat un munt de problemes i que, probablement, hauria estat desastrosa des del punt de vista polític. Al final no ha passat. I els progressistes, preocupats sempre perquè sembla que Obama està disposat a cedir en qüestions fonamentals, han sospirat alleujats.

També hi ha hagut alguns aspectes realment positius per als progressistes. S'ha prorrogat un any el subsidi d'emergència per desocupació, un avantatge enorme per a moltes famílies i un notable impuls per a les nostres perspectives econòmiques (perquè són diners que es gastaran i, per tant, ajudaran a conservar llocs de treball). S'han prorrogat cinc anys altres prestacions per a famílies d'ingressos baixos, tot i que, per desgràcia, s'acaba la rebaixa dels impostos sobre la nòmina, cosa que afectarà les famílies treballadores i la creació d'ocupació.

La principal queixa dels progressistes és que Obama ha obtingut menys ingressos dels rics dels que s'esperaven: prop de 600.000 milions de dòlars per a la pròxima dècada en lloc de 800.000. No és gran cosa. És raonable calcular que el PIB durant els pròxims 10 anys serà aproximadament de 200 bilions de dòlars. Per tant, si la recaptació d'ingressos hagués estat a l'altura de les expectatives, encara hauria representat només el 0,4% del PIB. Al final, aquesta xifra ha quedat reduïda al 0,3%. En qualsevol dels dos casos, no canviaria gran cosa pel que fa als futurs enfrontaments sobre ingressos i despesa.

Ah, i no només els republicans han votat un augment d'impostos per primera vegada en dècades, sinó que el resultat global dels canvis tributaris serà una considerable reducció de la desigualtat d'ingressos, perquè afectarà molt més l'1% -i més encara el 0,1%- dels més rics que no pas les classes mitjanes. Així doncs, per què hi ha molts progressistes -com jo- que estan tan neguitosos? Perquè ens preocupen els futurs enfrontaments.

Segons les regles normals de la política, els republicans haurien de tenir ara un poder de negociació molt escàs. Amb la Casa Blanca i el Senat en mans dels demòcrates, el Partit Republicà no pot aconseguir que s'aprovin les lleis. I com que la principal prioritat de la política progressista d'aquests últims anys -la reforma sanitària- ja s'ha plasmat en una llei, sembla que els republicans no tenen gaires cartes per negociar. Però el Partit Republicà conserva el poder de destruir, sobretot negant-se a apujar el sostre del deute, i això podria provocar una crisi financera. I ha deixat ben clar que intentarà aconseguir importants concessions polítiques.

El president ha dit que no negociarà partint d'aquesta base, i amb raó. L'amenaça de fer mal a desenes de milions de víctimes innocents si no et surts amb la teva -a això es redueix l'estratègia republicana- no es pot considerar una tàctica política legítima. Però ¿Obama es mantindrà ferm quan arribi el moment de la veritat? El 2011, en l'enfrontament pel sostre del deute, va afluixar. I els últims dies de les negociacions sobre l' abisme fiscal també es va poder observar que no volia deixar que vencés el termini. Com que les conseqüències del venciment d'un termini per al sostre del deute podrien ser molt pitjors, tot plegat no és un bon presagi pel que fa a la fermesa que pugui demostrar l'administració en el cos a cos.

Per tant, com ja he dit, l' abisme fiscal s'ha saldat amb una victòria per a la Casa Blanca que podria convertir-se fàcilment en una derrota d'aquí unes quantes setmanes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF