Publicitat
Publicitat

Xipre i el trauma de l'illa del tresor

Fa un parell d'anys, el periodista Nicholas Shaxson va publicar un llibre fascinant que feia posar els pèls de punta, Treasure islands ( Les illes del tresor ), en què explicava com els paradisos fiscals internacionals -que, com l'autor assenyala, també són territoris opacs on moltes normes no s'apliquen- estan minant les economies de tot el món. No només són una sagnia per als ingressos dels governs amb problemes de liquiditat i afavoreixen la corrupció, sinó que, a més, distorsionen els fluxos de capital i contribueixen així a atiar unes crisis financeres cada vegada més greus.

Hi ha un tema, però, que Shaxson no analitza gaire: què passa quan un paradís fiscal fa fallida. Això és el que ara està passant a Xipre. I sigui quin sigui el desenllaç (probablement no serà feliç per a aquest país), la catàstrofe xipriota demostra fins a quin punt el sistema bancari mundial segueix com si res, pràcticament sense reformes, gairebé cinc anys després que esclatés la crisi financera a escala global.

Parlem ara de Xipre: potser us pregunteu per què es parla tant d'un estat diminut que té una economia no gaire més gran que la de l'àrea metropolitana de Scranton (Pennsilvània). Però, com que Xipre és membre de l'eurozona, el que passi en aquest país pot tenir un efecte de contagi (per exemple, pànics bancaris) en estats més importants. I hi ha una cosa més: per molt petita que sigui l'economia xipriota, té un pes sorprenent en l'àmbit financer, amb un sector bancari quatre o cinc vegades més gran del que es podria esperar ateses les dimensions de la seva economia.

I per què són tan importants els bancs xipriotes? Perquè el país és un paradís fiscal en què empreses i estrangers rics hi oculten els diners. Oficialment, el 37% dels dipòsits dels bancs xipriotes corresponen a no residents; però, si tenim en compte els emigrants rics i els que són residents només nominalment, el nombre real segurament és força més elevat. Xipre és fonamentalment un lloc on els rics, sobretot els russos -tot i que no són els únics-, amaguen els diners lluny dels recaptadors d'impostos i els organismes reguladors. Per molt que es vulgui dissimular, en el fons el que hi ha és una qüestió de blanqueig de diners.

I la veritat és que gran part d'aquests diners no s'han bellugat mai; només han esdevingut invisibles. Per exemple, en teoria Xipre es va convertir en un gran inversor a Rússia, molt més important que Alemanya, que té una economia centenars de vegades més gran. En realitat, no cal dir-ho, només eren transaccions d'anada i tornada fetes per russos que feien servir l'illa com a paradís fiscal.

Per desgràcia per als xipriotes, hi van entrar prou diners de debò per finançar inversions nefastes, perquè els bancs van comprar deute grec i van concedir crèdits fins a generar una enorme bombolla immobiliària. Estava cantat que tard o d'hora les coses s'espatllarien. I s'han espatllat.

I ara què? Hi ha semblances molt acusades entre l'actual Xipre i la Islàndia de fa uns anys (que tenia una economia d'una mida semblant). Com l'actual Xipre, Islàndia tenia un sector bancari enorme, tan inflat pels dipòsits estrangers que era impossible rescatar-lo. Els islandesos hi van respondre deixant que els bancs fessin fallida, traient-se de sobre els inversors estrangers i protegint els dipòsits de la gent del país, i els resultats no han estat gens dolents. De fet, Islàndia, amb un índex d'atur molt inferior al de la major part d'Europa, ha trampejat la crisi sorprenentment bé.

Per desgràcia, la reacció de Xipre davant la crisi ha estat un embolic total. En part, això es deu al fet que ja no té moneda pròpia i depèn, per tant, del que decideixin els dirigents de Brussel·les i Berlín, uns dirigents que no estaven disposats a deixar que els bancs fessin fallida obertament.

Però també reflecteix la reticència de Xipre a acceptar que s'acabi el negoci del blanqueig de diners. Els dirigents xipriotes encara intenten frenar les pèrdues dels dipositants estrangers, amb la vana esperança que el negoci tornarà a rutllar com abans. I estaven tan ansiosos per protegir la gent amb pasta que, per mitigar les pèrdues dels estrangers, volien expropiar els diners dels petits estalviadors. Al final, però, ha resultat que els ciutadans xipriotes s'han indignat, el pla ha estat rebutjat i, almenys mentre jo escrivia aquest article, ningú sabia amb seguretat què passaria.

Crec que, al final, Xipre adoptarà una mena de solució semblant a la islandesa. De tota manera, si no es veuen obligats a sortir de l'euro els pròxims dies -una possibilitat real-, és possible que perdin molt de temps i diners en mitges tintes, defugint enfrontar-se a la realitat i endeutant-se de valent amb els països rics. Ja ho veurem.

Però feu un pas enrere un moment i fixeu-vos en una cosa increïble: els paradisos fiscals com Xipre, les illes Caiman i molts més segueixen funcionant més o menys igual que abans de la crisi financera mundial. Tothom ha vist el mal que poden fer uns banquers descontrolats, però gran part dels negocis financers del món encara s'efectuen a l'empara de normatives opaques que permeten als banquers eludir fins i tot la moderada normativa que s'ha aplicat. Tothom posa el crit al cel pels dèficits pressupostaris, però les empreses i els rics segueixen recorrent amb tota llibertat als paradisos fiscals per no haver de pagar uns impostos que recauen en la gent normal i corrent.

Així doncs, no ploreu per Xipre. Ploreu per tots nosaltres, que vivim en un món dirigit per uns líders que semblen decidits a no aprendre res de les catàstrofes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF