No hem de fer cap tracte

THE NEW YORK TIMESÉs una obvietat: els demòcrates han obtingut una victòria increïble. No sols conserven la Casa Blanca malgrat els problemes que encara té l'economia, sinó que, malgrat els pronòstics, la seva majoria al Senat ha acabat sumant nous escons. Però això no és tot: han fet grans avenços en alguns estats. Sobretot a Califòrnia, que durant molt de temps ha estat el paradigma de la disfunció política que es produeix quan no es pot fer res sense una supermajoria legislativa: allà no sols s'ha votat a favor d'una molt necessària pujada d'impostos, sinó que també s'ha elegit -ho heu endevinat- una supermajoria demòcrata.

Però tot i que sembla que els demòcrates han rebut una mica més de vots que els republicans en les eleccions legislatives, el Partit Republicà manté un sòlid control del Congrés gràcies a les maniobres dels tribunals i dels governs estatals que controlen. I a John Boehner, president de la Cambra, li ha faltat temps per afirmar que el seu partit segueix tan intransigent com sempre: totalment en contra de qualsevol augment dels tipus impositius, per molt que es queixin del volum del dèficit. Així doncs, el president Obama ha de prendre una decisió gairebé immediata. ¿Fins a quin punt ha de cedir a les exigències del Partit Republicà?

La meva resposta és que no gaire. Obama s'ha de mantenir ferm i ha de dir que està decidit a no afluixar la corda, encara que sigui al preu de deixar que els contrincants perjudiquin una economia encara feble. Ara no és el moment de negociar un "gran pacte" pressupostari que convertiria una victòria en derrota.

No vull pas dir que s'hagi de minimitzar el perill, molt real, plantejat per l'anomenat abisme fiscal que ens amenaça a finals d'any si els dos partits no arriben a un acord. Aleshores s'acabaran les rebaixes d'impostos de l'era Bush i les rebaixes de l'impost sobre la nòmina de l'administració Obama, i entraran en vigor les retallades automàtiques de la despesa en defensa i en altres partides gràcies a l'acord sobre el sostre del deute assolit després del conflicte del 2011. I l'amenaça de la combinació de pujades d'impostos i retallades de despesa és prou greu per empènyer els EUA un altre cop a la recessió. Ningú vol que passi això. Però pot passar i, si cal, Obama ha d'estar disposat a deixar que passi.

Per què? Perquè, per tercera vegada d'ençà que va assumir el càrrec, els republicans volen utilitzar el xantatge econòmic per aconseguir un objectiu que no són capaços d'assolir amb els vots. Volen, sobretot, prorrogar les rebaixes d'impostos que Bush va concedir als rics -encara que el país no pugui permetre's el luxe de mantenir permanentment la rebaixa d'uns impostos que el públic creu que s'han d'apujar- i amenacen de bloquejar qualsevol tracte si no se surten amb la seva. Així doncs, amenacen d'enfonsar l'economia si no se satisfan les seves exigències. A finals del 2010 Obama es va rendir i va prorrogar dos anys la baixada d'impostos als rics. Va tornar a fer considerables concessions el 2011, quan els republicans van amenaçar amb la creació del caos financer en negar-se a elevar el sostre del deute. I la possibilitat d'una nova crisi és conseqüència de les anteriors concessions. Doncs bé, si no volem que l'amenaça de fer ingovernable el país esdevingui un element habitual del nostre procés polític, això s'ha d'acabar. Obama ha de dir que no i, si cal, precipitar-se a l'abisme.

A més, l'abisme fiscal no és cap abisme. No és com l'enfrontament pel sostre del deute: aleshores podrien haver passat coses terribles d'una manera immediata. Aquesta vegada, a l'economia no li passarà res de l'altre món si no s'arriba a un acord fins d'aquí un parell de setmanes o fins i tot d'aquí uns quants mesos, ja el 2013. Per tant, hi ha temps per negociar.

Més important, però, és l'argument que el risc de greus problemes econòmics perjudicaria els partidaris dels republicans, sobretot les empreses donants, així com la resta del país, i els republicans rebrien unes pressions molt fortes.

Jo no hi crec gaire en això dels mandats , però Obama s'ha guanyat la reelecció amb una campanya populista i, per tant, pot afirmar d'una manera convincent que els republicans desafien la voluntat del poble nord-americà. Està en més bona posició que abans per trampejar qualsevol contratemps polític derivat dels problemes econòmics, sobretot quan seria tan evident que els republicans provocarien aquests problemes en un intent desesperat de defensar els privilegis de l'1%.

Per a la salut del sistema polític nord-americà, president, no cedeixi a les amenaces. No arribar a cap acord és millor que un mal acord.