Rellegir les absències

Fa temps vaig escriure que a pesar que ja no hi fossis, seguiríem pensant en tu. Avui m’han fet recordar aquell escrit i m’he rellegit. Vaig augurar, amb l’avidesa de no voler esperar a escriure per por a perdre els records, que a partir d’aquell fatídic instant, ens trobaríem en situacions que ens recordarien a tu.

No les esperem. No les busquem. Però de cop i volta, sense avisar i amb la impetuositat d’una llança clavada al cor, pensem en com de contenta t’hagués posat veure el que fem. Estic fent el que m’agrada en un dels llocs que més t’agradava a tu. Estic envoltat d’amics que et recorden amb els ulls vidriosos i un somriure etern als llavis.

El teu record ha fet rellegir-me un altre text. També de comiat. També escrit abans d’hora, com el teu. Mai estem preparats per dir a reveure, però ara que ja fa temps que heu marxat, entenc que, malgrat les ensenyances que ja mai podreu regalar-nos, només de pensar en vosaltres seguim aprenent.

Les cançons i els textos que ens recorden a vosaltres prenen un significat inigualable. Els moments que només poden anar bé si pensem com actuaríeu vosaltres se’ns repeteixen i acabem dominant-los perquè un dia ens vàreu explicar com fer-ho.

Les converses amb amics i coneguts recordant-vos i fent memòria, però, són el llegat més valuós que tenim. Seguim pensant que us encantaria comprovar que de tot el que fem, molt més del que ens creiem és gràcies a vosaltres. No vull imaginar-me de què seríem capaços si ens haguéssiu acompanyat més camí. En els dies bons seríem invencibles. Tant de bo fóssiu aquí i poguéssiu veure com provem d’ensortir-nos-en.