Bocha, Bocha, Bocha!

S’obre la porta i apareix una sala plena a vessar. Hi ha unes trenta persones. No hi cap ningú més. Les cadires de plàstic són vermelles. La taula que presideix la sala té un mantell vermell clar i la presideixen dues samarretes vermelles. Una és del Club Atlético Independiente de Avellaneda,. L’altra, també vermella, està penjada del revés i es pot llegir ‘Penya Roja de Barcelona’.

Tot són homes menys tres dones, una de les quals no té més de vint-i-cinc anys. Les vestidures dels presents varien segons l’edat i l’estatus social. Es veuen americanes i corbates amb texans, samarretes i algun tatuatge. La majoria tenen el mòbil a la mà per gravar-ho tot. Un parell d’homes grans treuen de la butxaca de la jaqueta una d’aquelles càmeres de vídeo amb pantalla extensible que tant furor van causar fa uns anys i que ara ja semblen del segle passat.

De cop, tots es posen en peu i comencen a aplaudir. El més nostàlgic comença a cantar “Bocha! Bocha! Bocha!” i la resta el segueixen. Feliços i emocionats. Per la porta acaba d’aparèixer Ricardo Enrique Bochini. Història viva del futbol argentí i del club d’Avellaneda. Va jugar a les dècades dels setanta i vuitanta. Mai va canviar de club -el que es diu ‘one-club men’- i va guanyar el famós Mundial del 1986 a Mèxic en què Maradona va marcar amb la mà contra Anglaterra a les semifinals. Aquell campionat no va fer justícia a la figura del Bocha. Només va jugar uns minuts contra Bèlgica. Tampoc va poder participar en el de 1978, quan Argentina també va emportar-se la victòria.

Malgrat la mala sort amb el conjunt nacional, Bochini és una llegenda a Argentina. Prova d’això és que ha aconseguit que el consolat argentí a la ciutat comtal reuneixi en un acte a una trentena de persones molt diferents entre elles. Tots volen admirar i estar a prop d’un mite. Alguns el van gaudir en directe, a voltes pels camps argentins, a voltes per la televisió. Altres no van néixer a temps per veure’l jugar, però la seva figura va traspassar la seva època i ha perdurat al llarg dels anys.

El més jove és un nen que ha vingut amb el seu pare, havia sentit tant a parlar de Bocha que no es volia perdre l’oportunitat d’estar a la mateixa sala que el jugador favorit del seu pare. Una de les noies, la més jove, és una fanàtica del futbol sud-americà. Normalment devora partits de totes les edats durant la nit. És més important la seva passió que les hores de son. Avui és feliç per poder donar-li la mà i fer-li unes quantes preguntes.

Li han preparat un vídeo homenatge. Deu minuts. No fos cas que es deixessin alguna jugada important. Durant aquesta estona hi ha qui s’emociona. En acabar, acceptarà que “me rompí, es mucho lo que nos ha dado este hombre”. Els més grans troben a faltar una època en què tot era més fàcil. El futbol no coneixia encara la figura dels mànagers ni dels traspassos milionaris. Els més joves enyoren una època no viscuda. Ara es queixen que el futbol sembla de tot menys esport. Es planyen del temps que els ha tocat viure. Ells volien veure Maradona i Bocha. Valdano i Burruchaga.

Durant el vídeo la gent aplaudeix cada gol com si fos en directe. Com si amb aquella diana Independiente pogués guanyar de nou la Copa Libertadores. Els quaranta anys que els separen d’aquell moment els salven amb una il·lusió i delit més propis d’un nen la nit de reis que d’homes jubilats.

Si el futbol ha de ser alguna cosa, ha de ser això. Una sala plena de gent que porta anys sense trepitjar el seu país. La vida ha tractat a cadascú de manera diferent però tot perd sentit quan es reuneixen per parlar d’èpoques passades al voltant d’una figura que els uneix a tots. Si això passés amb alguna de les estrelles d’enguany, al voltant de la sala hi hauria una desena de guardaespatlles i un o dos representants mirant contínuament el rellotge.

El futbol pot reconciliar-se amb ell mateix si recupera aquestes figures i escapa de les urpes del mercantilisme que el domina des de fa uns anys. Ara bé, que comenci per Argentina. No crec que es visqui aquest esport amb tanta passió com allà. Jo vaig marxar de la sala, però ells encara hi deuen estar. Xerrant i discutint sobre el que els uneix.