01/09/2011

I si reformem la Transició?

3 min

Té gràcia que el govern català consideri que la reforma constitucional limita l'autogovern català. Deu ser que no han entès de què va l'autonomia. L'autonomia és una repartició de funcions a través de la qual la decisió política es queda al centre i la gestió se'n va cap a la perifèria. Es descentralitza la gestió, no pas la decisió. Per això Catalunya pot decidir sobre la sisena hora a les escoles públiques però no pot modificar l'estructura de l'ESO. Una altra cosa és que ens vulguem enganyar fent veure que tenim molt de poder per fer moltes polítiques pròpies. La crisi, amb la cruesa que la caracteritza, ja ha deixat clar que Catalunya no té ni els recursos ni les competències per dissenyar una política econòmica que l'ajudi a sortir del pou, entre altres coses perquè ara mateix no està en condicions financeres - madame Salgado li diu fins on pot arribar- per construir la connexió ferroviària del port de Barcelona i la ministra troba més interessant acabar de fer l'AVE a Galícia, que al capdavall és la seva terra. L'autonomia és això.

Per això tampoc no colarà el que surt de qualsevol cap catalanocèntric: si posem límit al deute, posem límit a la solidaritat. Pura equitat. Però l'Estat espanyol no ha sigut pensat com un espai d'equitat, sinó com una martingala segons la qual n'hi ha que paguen -sempre els mateixos- i n'hi ha que cobren. Això és part del pacte de la Transició, que va ser un pacte d'interessos obvis, però també de paternalisme temorenc d'uns agents que no les tenien totes. No seria mala idea asseure's un dia a rellegir fil per randa la Constitució. S'hi va fixar, amb paletades de ciment, aquest règim bipartidista imperfecte que ara és capaç de pactar el sostre del deute en un pim-pam per fer contenta una senyora Merkel que no es fia ni un pèl d'una gent que malversa més que no inverteix. Com que tothom va creure que no es podia deixar la política a mans del poble, l'esquerra va accedir a desmobilitzar aquella part de la població que estava a l'aguait, esperançada i crítica, començant per la mateixa Constitució, que va ser objecte d'una sistemàtica campanya d'anàlisi i rebuig. El gran Heribert Barrera va votar que no.

Es van consagrar el bipartidisme, l'escassa participació, les llistes tancades, la fragmentació dels Països Catalans, l'espoli fiscal, tot. A Catalunya, la feina de fer empassar aquest fel la van fer de bracet el PSC i el PSUC, amb la col·laboració de Convergència, que no tenia aleshores base militant per desmobilitzar però s'ensumava la possibilitat d'arribar al poder i no volia ballaruga a les cantonades. I és ben sabut que si el PSC -Ernest Lluch- va desestimar el pacte fiscal a la basca per raons ideològiques, perquè volia consolidar el projecte de modernitat espanyol, Convergència ho va fer no pas per evitar-se de recaptar impostos, com es va dir, sinó perquè va apostar pel desenvolupament d'Espanya: d'aquelles regions espanyoles endarrerides des d'on continuaven arribant immigrants després de tres dècades d'èxode feixuc. Uns immigrants pels quals el país no tenia altres mecanismes d'integració cultural que no fos el contacte benintencionat entre les dues comunitats.

La Transició, així, va ser un procés complex i en molts aspectes culpable -per poc o per massa- que es va basar en el silenci. Ni culpes ni confessions. La consigna: que no es vegi gaire el que estem fent. Més de trenta anys després, els vicis continuen: el govern espanyol, que ha promès escoltar tothom i bla-bla-bla, no té cap intenció de fer un referèndum per santificar la reforma constitucional. Una reforma que, al bon estil Zapatero, és un gest fet a mitges, perquè les xifres van a part en una llei orgànica. El que diu l'article retocat fa riure: si jo fos mercat faria veure que no he vist res i continuaria acarnissant-me sobre el deute espanyol. Fixem-nos que, en el molt sensible terreny laboral, Zapatero ha estat incapaç de flexibilitzar la contractació per tal que tenir un treballador fix no sigui un llast insalvable i ara intenta arreglar-ho fent eterna la provisionalitat, es a dir, inventant un contracte fals de llarga durada que no penalitzi l'empresari.

Aquestes pífies són possibles perquè l'esquerra calla, sense cap sentit crític, començant per aquest PSC que no acaba de tenir ànima pròpia. No és tant que trobin perfecta la reforma constitucional sense consulta popular, sinó que encara repeteixen la sonsònia de l'impost català de successions i no volen veure que Espanya és l'únic país de l'entorn que no ha apujat -amb govern socialista!- l'impost als rics més rics. Rics que, davant del gest dels col·legues francesos, no han dit ni piu. I si miréssim la realitat de cara?

stats