Misc 29/01/2013

La pinça immobilista

i
Patrícia Gabancho
3 min

Ara fa poc, Antoni Puigvert explicava que dues persones en dues tertúlies li havien criticat amb duresa la seva posició actual. Ell es tem una fractura social i, per tant, advoca per tornar al consens que ens unia a tots en poques coses però sòlides. Quan es produeix un moviment de terres com el que vivim, tant provoca la fractura -si n'hi hagués- qui tira endavant com qui es queda quiet: l'un perquè avança i l'altre perquè no deixa avançar. La solució no és, doncs, el quietisme, sinó la comprensió. A vegades, allò que ens uneix és tan mínim que impedeix d'avançar: seria el cas del PSC exigint que la declaració del Parlament digués que només podem decidir allò que Espanya ens deixa decidir. ¿És aquest el consens que necessitem?

El que li passa a Antoni Puigvert és que ha perdut el lloc central del pensament polític: ara que el sobiranisme hi és hegemònic, aquells que estaven acostumats a l'hegemonia tèbia del catalanisme convencional -la sociovergència nacional- no se'n saben avenir. Però això no és una fractura social, és una incomoditat personal. En el moment que s'endega un procés històric, determinats sectors socials -econòmics, sociològics, ideològics- fan tot el possible per desmuntar el moviment i tornar el riu a la llera, perquè és en l'immobilisme on se senten còmodes, segurs o representats. Això val per als antics progres i val per als sectors econòmics, aquesta elit que renuncia a ser classe dirigent precisament perquè ha renunciat al projecte de futur. No hi ha dirigència sense projecte i, avui, Espanya no és projecte. Quedar-s'hi, encara menys.

Podem admetre que les elits econòmiques siguin porugues, però costa més d'entendre que siguin alhora suïcides. Es miri com es miri, l'economia catalana està en situació agònica a causa de l'asfíxia de l'Estat. M'hi jugo un pèsol que no hi haurà flexibilitat en el dèficit, per més que Europa faci el gest. Els empresaris pressionen el Govern perquè torni a recuperar la idea d'un pacte fiscal inassumible per l'Estat i que ni tan sols consta en l'hipotètic projecte federal del PSOE. Altre cop som davant de la ruptura de l'alta burgesia i la classe mitjana, avui molt més dinàmica, més compromesa i més agosarada: amb més ambició col·lectiva. La ruptura anterior va ser el 1939, amb una mesocràcia vençuda i una classe dirigent que renuncia al seu projecte -la Catalunya liberal i noucentista- per entregar-se a una Espanya que tenia entre cella i cella la nostra destrucció. Aquesta ruptura va fer que l'alta burgesia deixés de ser classe dirigent. Catalunya va malviure escapçada fins que l'aspiració democràtica va crear una nova dirigència social entre política i intel·lectual a la qual més tard es van incorporar els empresaris amb tanta reticència com prepotència. Avui vivim un nou canvi de projecte: avui estem construint una classe intel·ligent -intel·lectual i política- com correspon a un moviment popular ampli i conscient.

Però el sobiranisme està agafat per una pinça social, en la qual el gran empresari té por (i interessos espanyols) i la part més feble de la societat, la més baixa -que és l'antiga immigració espanyola presonera del seu món hispanocèntric-, és gairebé impenetrable. Vaig viure fa poc un acte a Santa Coloma de Gramenet, en un auditori preciós de Singuerlín, ple a vessar, amb una eficaç Carme Forcadell i un molt cabrejat Lluís Cabrera, que reclama una manera activa de viure la barreja cultural sense manipulació política de la identitat. Els qui hi eren xalaven i somiaven, però molts en van quedar al marge. És obvi que hem d'integrar aquesta gent al projecte, perquè el projecte els té en compte, però durant anys algú -que era a prop seu- ha treballat políticament perquè fossin sords i passius davant la reivindicació. Aquesta gent viu en la por que els transmet Telecinco. I és aquí on el PSC ha decidit que clavarà l'ham per recuperar vots, sacrificant l'ànima catalanista per gestionar millor el projecte del PSOE, que encarna.

És paradoxal i inquietant que per dalt i per baix la societat catalana tingui por, mentre el gruix de la població està disposada a anar a fons en la cursa cap a la llibertat. Seria tràgic que ens ho impedís l'immobilisme. La clau, doncs, és social, és política i és humana. Si la conjunció entre la part mitjana de la societat -intel·lectual, econòmica i social- i el lideratge polític del tàndem Mas-Junqueras no s'equivoca, el procés serà dur però serà. I, com sol passar, un cop conquerit el cim, els aplaudiments vindran de tot arreu. La història ho confirma.

stats