Una espurna de fe
Tot llegint la biografia de Salvador Espriu escrita per Agustí Pons, esplèndida i rigorosa, sorprèn que el poeta es proclami, un cop i un altre, pessimista. L'home està immers a parts iguals en la pròpia obra i en la realitat, i veu com a poc a poc, malgrat la pressió brutal de la dictadura, la cultura catalana s'obre pas, es multipliquen les iniciatives, creix el públic, ell és conegut i respectat... Però és pessimista, un pessimista esforçat, perquè aquest és un element constituent del tarannà dels catalans, acostumats que la història sempre vagi de tort. Malgrat que el país tira endavant amb una insòlita capacitat de supervivència. Espriu hi estava contribuint, amb compromís i obra, però no hi acabava de creure. Entre altres coses, perquè no creia en l'Espanya tolerant que reclamava des de la famosa (i sovint mal llegida) La pell de brau .
Avui, voltant pel país fent actes per la (també insòlita) Assemblea Nacional (ANC), em trobo amb la mateixa ambivalència entre compromís i pessimisme. La gent assisteix als actes esperant que aquesta comunió esborri les arestes a la por, a aquest "Oi que no ens deixaran?" que sembla gravat amb foc en la ment dels catalans d'una certa edat. I quan els dic que no es tracta de demanar permís somriuen dividits entre l'esperança i l'experiència. Estem en una cruïlla refotuda, si em permeteu l'expressió, perquè és l'Estat qui administra els recursos que calen per tirar endavant el dia a dia en una situació d'angúnia social, i això, mentre l'aparell estatal manega tots els engranatges d'una guerra bruta contra la sobirania. L'oferiment de més calés per a Catalunya a canvi de guardar la consulta en un calaix és pervers, però ni la política ni la llibertat han estat mai un joc de nens. Caldrà torejar. Espanya no es pot permetre una Catalunya que faci fallida.
Però mentrestant el govern espanyol ens està obligant a desmantellar, amb les pròpies mans, el que el projecte català tenia de singular: l'ambició i l'excel·lència. Igual que va fer el Tribunal Constitucional amb l'Estatut, ens estan reduint a una dimensió regional, la qual cosa fa impossible el projecte del catalanisme, que és una aspiració de progrés, benestar, convivència. Si ens hi fixem, el primer catalanisme demanava a Espanya quatre coses: Estatut, concert, port -avui en diríem infraestructures de connexió- i autonomia universitària. És a dir, política, recursos, obertura al món i espai cultural propi. Catalunya és, políticament, això. Cap de les quatre coses no s'ha aconseguit plenament fins avui i cap de les quatre no està avui garantida davant les lleis recentralitzadores: un èxit! El catalanisme ha hagut de canviar de rumb perquè partia d'una premissa falsa: quan es modernitzés Espanya, aquest espai singular quedaria garantit i s'acabaria el patiment.
La sorpresa va ser que Espanya es va modernitzar -pagant els catalans, el dèficit fiscal és això- i aquesta modernitat ha resultat antagònica al projecte català. I a sobre, s'ha enfonsat (Bankia és la fi de la modernitat engegada per Felipe González). Antagònica: preguntat sobre per què no s'havia fet el corredor mediterrani, Felipe va dir que ho impedia un "factor identitari" contrari a l'interès d'Espanya. O sigui: la consolidació d'un espai comú entre valencians i catalans era contrària a l'interès d'Espanya i es preferia la minva econòmica a l'envit nacional català. El catalanisme convencional partia de la base que Espanya podria canviar, però ara sabem que no. Que en tot cas la partida es resoldrà a cara o creu. Perquè, en efecte, el problema és de projecte: diners i cultura són dues parts del projecte. I és el projecte el que maldem per salvar, igual que feia Espriu quan escrivia, febril, aquells versos on continuava viva la petita pàtria vora el mar.
Estem en una cruïlla refotuda perquè el patiment del país és massa gran per no intentar una entesa amb Madrid, o una concentració política a la plaça de Sant Jaume. Però qualsevol acord que comporti allunyar o empetitir la consulta -la llibertat- és una traïció i un suïcidi. El moviment popular no ha reculat ni un pam, l'ANC continua fent propostes engrescadores de tan exigents i la política torna a ser la baula més feble. Ja fóra hora, d'altra banda, que la reivindicació social i la nacional anessin de bracet, que s'entengués que les retallades vénen imposades i, així, que es visualitzés al carrer que els dos camins són un. Ens cal determinació, però també intel·ligència. I una espurna de fe.
