La cultura retallada

Oriol Regàs era un home sensible, vulnerable, tossut i extremadament tímid, que parlava amb una veu fluixeta i tenia un somrís de nen trist. Sembla mentida que hagi fet tantes coses. No diré que vam ser amics, en el sentit real de la paraula, però ens teníem un gran afecte. Estàvem en mons diferents, però ell era increïblement més humà que la frivolitat que l'envoltava. A la seva manera, i a estones, va ser feliç i era capaç de parlar de la vida -una vida gens fàcil- sense ressentiment. Doncs bé, el mateix dia que es va saber la seva mort, un centenar d'amics sopàvem a Casa Fuster com a homenatge a Joaquim Molas en els seus 80 anys. Impossible imaginar dos mons tan llunyans, tot i que hi havia persones amb un peu a cada banda, l'Oriol Bohigas i la Beth Galí, Josep M. Castellet, potser Daniel Giralt-Miracle. Ferran Mascarell s'hi va fer present amb uns mots sincers i justos, com acostuma a fer, que el conseller ha tastat de totes les olles. Com ha de ser.

Vaig notar que Jordi Hereu no hi era. Segurament no havia estat convidat, que allò era un homenatge privat. Aquella tarda, l'alcalde havia dit que Oriol Regàs havia estat "imprescindible", cosa que aprovo (tots els que tenim una certa edat hem estat al Bocaccio), i es va fer públic que en la llista municipal hi hauria Rosa Regàs -germana- i Ana María Moix, totes dues, deien els periodistes, membres de la Gauche Divine. I aquí em van grinyolar les costures, perquè si hi ha un mite cultural hipertrofiat, és aquest. La Gauche Divine va ser la petita i elitista efervescència pop de Barcelona: cineastes, arquitectes, dissenyadors, cantants, fotògrafs, models i editors de zona alta, gent aleshores jove entre alcohol, idil·lis i visca l'alegria. Van tenir la virtut de trencar amb la moral del franquisme, igual que els epígons de Carnaby Street feien miques la moral victoriana que encara s'arrossegava per aquells vorals. Però al marge de la trajectòria de cadascú -les dues senyores esmentades són més que respectables-, la Gauche Divine va ser una bombolla, i no trobaríem en cap altra ciutat del món a ningú vivint dels anys seixanta. Seria patètic. La síndrome de Pete Best, aquell bateria expulsat dels Beatles, que encara va pel món explicant la batalleta: "Jo hi vaig ser".

Quan l'alcalde les posa a la llista, està buscant una determinada ressonància. A qui vol seduir? Preocupa que faci lligams amb una cultura tan frívola, quan Barcelona traspua frivolitat en cada moment. Que les dues dones tinguin un compromís tan tènue amb la cultura catalana ja és marca de la casa: l'Ajuntament sempre ha tingut una visió peculiar del que és cosmopolita. No sobraria que, algun cop, un alcalde de Barcelona (o candidat, per cert) aparegués al costat d'un personatge tan sòlid, nacional, irònic i també imprescindible com el professor Molas. Ara bé, parlo de frivolitat perquè el món de la cultura s'acaba de manifestar contra les retallades. Per què no van protestar mai per l'incompliment tripartit d'elevar el pressupost de cultura fins al 2% (amb vaques grasses) és un misteri. L'alcalde ha ofert d'avançar deu quilos a la Generalitat per pagar equipaments. Potser l'alcalde podria avançar aquests diners per construir les escoles que estan en barracons des de fa anys, o estalviar-los ara que el deute de Barcelona ha crescut el 60%. Però aquest pecat és petit.

Tenim una cultura massa oficial. Totes les cultures estan subvencionades i molt més que la nostra (qüestió de pressupost), però la pregunta és quanta cultura es mou fora de l'àmbit oficial. Quin percentatge de cultura és públic i quin és privat. Quants diners gastem en gestió de la cultura, i quants en creació pura. I quants diners van a parar a equipaments i quants a projectes. I quants diners reben els consagrats i quants els que comencen. I quants circuits són espontanis, lliures, descarats o simplement comercials. No em preocupa si hem d'esperar un altre any el museu del disseny, em preocupa si les llegendes que corren sobre les despeses del CoNCA són veritat. O que l'alcalde digui que Barcelona serà un referent del circ. Que està pensant en la vàlua turística del Cirque du Soleil, potser? ¿No és el circ qui ha de decidir què serà quan sigui gran? Tenim una cultura massa oficial: teledirigida, endormiscada, poc combativa. Poc crítica.

Que vinguin equipaments, sempre que estigui equilibrat l'espai cultural lliure. I que vinguin subvencions, si existeix la vida fora de la nòmina oficial. Som els mateixos que, als anys vuitanta, ens queixàvem del control que exercia la Generalitat? No res, comparat amb ara! Que vinguin, doncs, retallades, com vénen en sanitat, justícia, seguretat, ensenyament, indústria i recerca. Que vinguin retallades perquè hi hagi menys gestió i més creació. Més crítica al poder. Més rebel·lia i menys fer cua davant la finestreta. ¿Volem una cultura per satisfer el turisme, que és el que a Barcelona dóna vida als grans equipaments? ¿O tot plegat és un pam-pam al culet de Mascarell, per ser qui és ara? La pitjor retallada a la cultura és la de la llibertat.