21/04/2011

Alguna cosa més que un gest

4 min
Alguna cosa més que un gest

Suposem que ara mateix no és oportú votar la independència al Parlament. Però en algun moment haurem de posar en marxa el procés, no li sembla, senyor Mas? Aquest és el drama del catalanisme, sigui quina sigui l'estació final que es proposa: que és poruc, vacil·lant, massa prudent, talment el reflex fidel d'un poble que ha perdut totes les guerres des de la batalla de les Formigues. Quan arriba el moment de prémer el botó, la mà s'estanca, presonera d'una rampa força semblant a la por. En algun moment haurem de trencar aquest enfarfec, que durant cent anys ha pres disfresses diferents. No pas desprovistes de realitat, això no: en temps de la Lliga, la por era perdre el mercat espanyol; en temps de Francesc Macià, que se n'anés en orris la República; ara, la fractura social. Per comptes de buscar-hi sortides hàbils, els catalans prefereixen recular, i d'això en diuen pactisme. Però, quan es tracta d'Espanya, només pacten els catalans: els espanyols imposen. Escolteu, si no, la ministra Salgado.

La moguda parlamentària ha estat interessant perquè s'ha escaigut just després de la consulta -un altre cop massiva, per sobre de les expectatives- de Barcelona. El poble, per dir-ho solemnement, està al cas i els polítics fan la viu-viu. La llei posada a votació per Solidaritat no era pas per proclamar la independència a dos quarts de sis de la tarda; era per posar en marxa el procés que ens hi durà, sense data. El que va fer por al catalanisme vacil·lant era això: que començava un procés potser irreversible. El que aquest catalanisme convergent no sap llegir és que el procés està en marxa al carrer, i pot ser que en el seu caràcter (precisament) irreversible deixi enrere els que no s'hi sumen. L'espanyolisme, amb tot els matisos -que hi són i de gruix-, va tancar files en el vot negatiu: PSC, PP i C's. Una de les raons de ser de Solidaritat al Parlament és aquesta clarificació nacional: qui vota què. Una altra cosa són les actituds certament teatrals que envolten aquestes apostes, que serveixen per ocupar portades de diaris -els diputats a la fresca, la guàrdia urbana arrossegant els militants- però que no ajuden gaire a una causa que es vol seriosa i equilibrada.

Entenguem-nos: l'independentisme ha de ser tenaç, però no pas heroic. Jo vaig viure l'independentisme a la contra, lúcid i marginal, de la Transició (n'acabo de publicar la memòria): no és una experiència que recomani a ningú. L'aïllament provoca distorsions. Ara és tot el contrari: avancem cap a la majoria social, que és el que, segons diu, espera el senyor Mas per prendre decisions. Hauria de saber, però, que la massa crítica favorable a la sobirania ja hi és, i ben present, entre els seus votants i militants, i que per constituir-se en majoria social cal que el moviment faci passos resolutius. És l'avenç el que acaba de convèncer els que dubten i de fer que s'ho plantegin els que, ara mateix, no es fan la pregunta i donen un resultat ambigu a les enquestes: " Que me quede como estoy ". No pas perquè estiguin bé, sinó perquè no hi han pensat. És la gràcia dels cops d'efecte, de les estridències, de les votacions parlamentàries.

Diu l'excusa oficial: crearia fractura. El problema és que la fractura s'està instal·lant en la societat per un altre cantó, i és l'escletxa, aviat un abisme, entre pobres i rics. Això ja ho tenen, les retallades, que no afecten tothom per igual. De moment, bona part de l'opinió pública, que vol dir noms concrets, dóna suport al Govern des del realisme de saber que no hi ha diners i des del rebuig a una demagògia que fa mal als ulls, per simplista, per vulgar. L'esquerra convencional agita pancartes massa fàcils, però que fan el seu efecte, i el govern -tot sigui dit- no sempre és hàbil a explicar les coses. La ministra Salgado ha mantingut la minsa cotització de les grandíssimes fortunes asilades a les SIMCAV amb el mateix argument que esgrimeix el senyor Mas-Colell per revisar impostos a Catalunya: perquè no fugin els capitals. ¿El PSC se n'ha queixat, com sí que ha fet Iniciativa? L'esquerda nacional és, per al catalanisme, un tabú, i la social, no.

Un dels problemes de Catalunya és que cal esmerçar moltes energies en una discussió buida amb Espanya. Que si em deus diners, que si m'escanyes, que si m'ofegues. Espanya contesta amb displicència, com si Catalunya fos una de les onze comunitats que cobra, penjada a la mamella que es va instituir fa trenta anys. Ens tracten com si féssim nosa, quan som els que aguantem la no productivitat espanyola. Què ha anat a fer el senyor Zapatero a la Xina: buscar-hi inversions? No pas! Buscar diners per al sector financer. Des que es va adonar que estem en crisi, el president espanyol només s'ha ocupat amb eficàcia de bancs i caixes: és el projecte econòmic de Madrid. No pas que el diner circuli i nodreixi empreses, sinó que hi sigui en dipòsit perquè no tremolin els mercats. Mentrestant, Catalunya fa aigües. Algun dia, senyor Mas, s'haurà d'acabar amb tot això. Algun dia haurà de fer, vostè, alguna cosa més que un gest simbòlic.

stats