La crisi de l'esquerra

Començo a escriure un article polèmic, que he anat arrossegant per les tertúlies, contravenint el principi clàssic de no fer mudances en temps de crisi. Quan van mal dades és quan cal canviar les estructures per tal de sortir de la crisi amb alguna cosa més que pedaços. Es tracta de l'esquerra. Del pensament d'esquerra, si és que l'esquerra ha pensat en els últims cinquanta anys (quan ho va intentar Tony Blair, va caure en un liberalisme de manual, i això hauria de ser una advertència).

El cas és que l'esquerra europea està mirant de sortir de la crisi amb receptes de mercat: sostenir els pilars financers, reduir deute (retallar despesa) i seguir els manaments que arriben de fronteres enllà. Això fa, mal que bé, Zapatero. Ara els sindicats preparen una nova aturada, però el cas és convèncer els prestadors que un pot tornar el deute. Els prestadors dubten que Espanya pugui complir i alhora pagar les pensions; resultat: reformi vostè les pensions i els sindicats ja poden anar al darrere amb un flabiol sonant.

Dic això, de manera grollera però real, per fer veure que el pensament d'esquerra, si hi fos, té poc joc davant del mercat global. És una cosa de prendre i tornar diners, i fer rutllar la productivitat per pagar-ho. La productivitat i el consum, perquè la principal atenció del govern és el petit mercat interior. Per això, durant els anys de bonança la política d'esquerres ha estat assegurar la capacitat de consum i sacralitzar la "política social" entesa com a despesa social. Gastar molt en serveis és bo; s'hi ha de gastar sempre més! Llavors arribem a decisions discutibles, pròpies d'una mà foradada, com ara pensar a construir de nou i sencer l'Hospital de la Vall d'Hebrón (que ja entenc que, com que és vertical, és poc funcional) o contractar milers de mestres per afegir una sisena hora que ni és lectiva ni volen assumir els mestres convencionals. I mentrestant no pagues la llei de dependència! Els serveis bàsics i clàssics hi han de ser, però poden molt bé ser austers i eficients. Es poden multiplicar els centres hospitalaris si estan ben jerarquitzats, però la meva oftalmòloga, que treballa en un hospital comarcal, fa mesos que s'ha quedat no ja sense infermera, sinó sense auxiliar.

Tornem al consum. El principi que ha informat els serrells de la política social ha estat que l'administració es fa càrrec de tot el que és necessari perquè el ciutadà gasti els diners consumint, ja siguin productes o activitats de lleure. Així s'han multiplicat beques, ajuts, suports o subvencions. Em deia un alcalde metropolità, estrenant la crisi, que estava preocupat per la despesa perquè havia elevat un pam el llistó de les beques perquè altrament no beneficiava cap autòcton. Això vol dir que tots els immigrants cobren beques? Si fa no fa, diu; és que no filem prim. Més o menys en aquella època, un alt càrrec socialista m'ho deia de manera més crua: hem de fer arribar els ajuts a la classe mitjana o no ens votarà. I va ser llavors quan es va posar la tarja de bus gratuïta per anar al col·legi, com si la gent no hagués pagat el bitllet tota la vida. És a dir, la gratuïtat de les coses necessàries començava a ser un dret del ciutadà, com si les persones no poguessin ser responsables del que toca fer.

Això ja és pervers, però ha tingut conseqüències inesperades. La societat s'ha estancat. La gent, avui dia, basa la identitat social -l'antiga "consciència de classe"- en la capacitat de consum i, gràcies a beques i serveis, tothom pot consumir una mica per sobre del seu nivell. Amb la qual cosa tots es consideren "classe mitjana" (vegeu les enquestes) i ja no hi ha estímul per fer funcionar l'ascensor social. Hem creat una societat que té el centre en el consum, ajudats per una sistema educatiu que ha deixat de banda els continguts humanístics per centrar-se a formar treballadors. La vida ciutadana és binària: o treball, o consum. I l'estat t'ha de facilitar les dues coses. Si resulta que el ciutadà fa el ronso en una de les premisses, o la feina no li permet consumir prou, aleshores l'estat hi posa la diferència. La gran metàfora d'aquesta cobertura és becar els joves ni-ni , un gest de campanya electoral que ha posat en peu de guerra tots els joves que sí que estudien, a càrrec de les famílies, o que sí que treballen, a càrrec de l'esforç propi.

Estic simplificant perquè la llargada de l'article és la que és, però cal recordar que l'esquerra havia estat, històricament, motor de progrés i receptacle d'uns valors relacionats amb la solidaritat i la capacitat crítica. Ara que el mercat estreny, no queda ni solidaritat, ni pensament, ni progrés, sinó una colla d'individus rondinaires. L'esquerra s'ha convertit en una casta tecnocràtica de gestió que ha anat creant, de nord a sud, ciutadans apoltronats, mimats, exigents i perpètuament insatisfets que, com a conseqüència, i arreu d'Europa, voten la dreta perquè els tregui les castanyes del foc perquè la crisi ha deixat a tothom amb el cul a l'aire. En un mot: el món feliç s'ha esfumat, i va per llarg; però això és tema per dijous vinent.