Publicitat
Publicitat

Que no s'extingeixi el foc

Dilluns al matí, mentre acompanyava el meu fill cap a l'estació de tren, em deia: "És que estàveu tots flipant". Hi vaig intuir un retret pel sentit del seu vot del dia abans, perquè potser ell també es va veure influït per la distorsió de la realitat que ens donava la mateixa militància. Desenes d'actes amb la gent expectant, convençuda, il·lusionada; desenes d'actes arreu del país, en pobles, viles i ciutats: ¿no era raó suficient per flipar? No vam saber valorar el volum de l'envestida espanyola, el pes de la claveguera. Espanya només volia una cosa: trencar el líder del sobiranisme, i l'han trencat. Han assolit l'objectiu, ara subratllat per uns titulars i unes declaracions d'un biaix desproporcionat. Si mirem bé els números, l'espanyolisme no ha crescut a Catalunya, sinó que s'ha reordenat, seguint la pauta d'afavorir els partits nous -més moderns- en detriment dels tradicionals. Amb un esforç de campanya i una capacitat de mentida proverbials, el PP no ha pujat més que un solitari escó: aquesta és la realitat.

El sobiranisme ha descavalcat Artur Mas de la seva voluntat absoluta i, per tant, del lideratge del procés, també per la feina de corcó que han fet els seus rivals d'espai polític sembrant el dubte sobre la veracitat de CiU. Però el cas és que ara podem comptar els escons convergents com a sobiranistes, perquè aquells que vacil·laven no l'han votat. El procés, tanmateix, ha quedat ferit. Necessitem més temps, necessitem més unitat interna, necessitem treballar millor la realitat. Recompondre les peces costarà un bon esforç, perquè amb el lideratge d'en Mas també s'ha trencat la il·lusió, l'esperança de tenir la independència a tocar, com hauria estat si CiU hagués fregat la majoria absoluta. Vés ara a explicar al món que la independència ha arreplegat 87 escons!

Si Espanya fos intel·ligent, ara esmerçaria els esforços a desmuntar l'independentisme. Trametria ambaixades per negociar un pacte fiscal en la línia del que es va prometre en campanya: model singular dins la Lofca i principi d'ordinalitat. Però això no passarà, ni el PSOE propiciarà el federalisme, digui el que digui el PSC (que no dirà gran cosa). Espanya es belluga quan Catalunya està imparable; ara que li han doblegat l'espinada, l'oferta d'amistat serà nul·la i tots els esforços seran per acabar de destruir políticament Artur Mas. Això vol dir més claveguera, segur, però també més escanyament a les malmeses finances de la Generalitat. L'economia catalana entrarà en estat de coma perquè la suma de CiU i ERC faci aigües en un o dos anys. La falca més eficaç per esberlar en dos el sobiranisme es diu retallada . Madrid ens enviarà retallades sagnants perquè ERC es giri d'esquena, perquè el país sigui ingovernable, perquè Catalunya s'acabi de desmantellar com s'està desmantellant. Perquè el govern naufragui.

Estem en una batalla psicològica i hem fet els primers moviments amb un excés d'infantilisme. Mea culpa , tots plegats. Hem sortit a escena massa creguts, plantant cara com si fóssim invencibles, i resulta que el procés era més difícil i més lent del que havíem imaginat. Ens han desarborat. Però el sobiranisme no ha reculat. La campanya li ha limitat el perímetre, com els bombers controlen l'expansió d'un foc que no poden extingir. Ara bé, alerta: el següent pas és, precisament, extingir el foc, i és feina nostra que això no passi. Hem de denunciar fins a l'extenuació les condicions penoses de vida sota aquesta Espanya inclement -tenim un nivell de pobresa com el dels anys 50 i cap perspectiva d'incrementar els recursos- i hem de mantenir tebi l'ideal. Continuem tenint la raó, però no tenim res guanyat si no amplifiquem el nostre camp d'actuació.

Ens hem cregut invencibles quan encara arrosseguem febleses estructurals, quan hi ha territoris on ni tan sols hem penetrat i quan la realitat és molt més complexa, perquè la cruesa de la crisi no permet concentrar totes les energies en l'objectiu de la llibertat. La gent està cabrejada, està impacient: vol moviments simbòlics, vol aquests impostos aplicats a les gran empreses o als rics que preconitza l'esquerra com si els catalans no paguéssim ara mateix molt més que la resta d'espanyols, com si la meitat del que posem sobre la taula no s'ho mengés Espanya. Atendre la crisi, que és una urgència flagrant, sense recursos, sense competències i sense col·laboració serà gairebé impossible, però per aquest cantó començarà el nou govern. Per tant, és la societat la que ha de continuar avançant cap a la llibertat. Això sí, en veu baixa. Ara toca ser subtils.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF