Lleialtats ferides

Recorden quina va ser la sort d'Alfons Godall, íntim de Jan Laporta i assenyalat per ser el seu delfí a les eleccions del Barça? Doncs que Laporta va canviar de cavall enmig de la cursa, per presumptes aliances que no li agradaven, i va deixar el seu company a l'estacada. I aleshores van perdre tots tres: Laporta i els dos successors elegits amb el favor del presi. Va guanyar Rosell i es va obrir el camí cap a la due dilligence , Qatar i una més que segura revisió de la requalificació del Miniestadi. Les lleialtats de Laporta no són de pedra picada, però a vegades les giragonses violentes fan descarrilar el vagó.

A l'altre cantó del ring hi ha el fet que l'independentisme es mou encara en un espai polític estret i això és com posar gats excitats dins d'una bossa, les baralles estan assegurades. Precisament perquè hi ha molta voluntat i poca definició en el full de ruta. Amb aquest panorama, el purisme no hi ajuda. S'entén que Solidaritat vulgui mantenir ferm el control de les seves estratègies, ja que va néixer per marcar pautes: per encastar en els ulls -i en la il·lusió- de la gent la imatge de quines coses es poden fer si un vol. És important marcar perfil. Però amb una visió més flonja, podem entendre que el procés independentista necessita conjuminar una majoria social clara, gratant ací i allà, és a dir, sumant. Les dues coses no són necessàriament contradictòries, ans al contrari: la pauta serveix per despertar els independentistes presents en altres partits del costat nacional i fer-los exigents amb els seus dirigents. L'independentisme és previ a -i autònom de!- la seva traducció política: ho explicava l'altre dia Salvador Cardús en aquestes pàgines.

Si introduïm l'estratègia de les eleccions municipals, el paisatge es mou una mica. No és una mala opció presentar-s'hi: són eleccions pròximes, concretes, arrelades al territori. Per això mateix necessiten d'una gran especificitat, que no és altra cosa que experiència i programa. Per tant, davant la necessitat de consolidar el moviment, de fer-lo visible, l'opció d'una candidatura unitària a Barcelona -terreny simbòlic- amb la figura independent al davant no era cap bestiesa, com tampoc ho era posar-hi Jordi Portabella. Aquí, però, topem amb el purisme: qui si no ERC ha estat al darrere estintolant tots els tripartits? D'acord, però aquest pecat ERC ja l'ha pagat bitllo-bitllo amb els resultats electorals. I tot i que el procés de reflexió encara no ha encaixat en un dibuix nou, la doctrina Carod sembla enterrada a la seu del carrer Calàbria. La doctrina Carod: és millor governar que no governar, primera premissa i altament perillosa. I, en segon lloc, ERC ha d'ocupar l'espai del PSC com a referent d'esquerres i per tal de robar la parròquia als socialistes cal política social convencional i pluja fina. Això ha estat derrotat a les urnes.

Ah, però, insisteixen els puristes, ERC dóna ara mateix els vots de la Diputació als socialistes. Doncs per barrar això hi ha els pactes. Tot es pot pactar, menys el passat. És millor quedar fora de la capital? Barcelona no és cap gest banal, perquè hi ha en joc, entre moltes altres coses, la projecció de Catalunya al món. Aquest tema ha de començar a caminar si de debò pensem en la independència, i no seran els socialistes els que ho impulsin: no ho han fet en trenta anys! Catalunya ha d'enganxar-se a la marca Barcelona, i no seria mala cosa fer-ho amb els espectrals Jocs Olímpics d'Hivern, que si només serveixen per portar turistes a la capital, malament rai. Però Barcelona són també coses internes: el 25 de març s'inaugura el complex de compres i lleure de Les Arenes. És una gran aposta urbana o és un model obsolet? ¿I on hem de fer el nou barri que tots porten al sac: a Vallbona, com vol Portabella; al Morrot, com vol Trias, o al 22@, on no hi ha manera que engegui l'habitatge? Barcelona és una gent amb expectatives si fa no fa avui desinflades, però és també la clau de la independència. Cal avançar en dos o tres carrils alhora: benestar, projecte, llibertat. No és podia fer una candidatura sobre aquests eixos?

L'estratègia, que sembla que és la de Solidaritat, d'abraçar-se a la puresa testimonial i seure a esperar que els altres partits caduquin és gratuïta. I poc generosa, cosa que en termes d'idealisme hauria de estar penalitzada. És clar que no s'ha produït, el 28-N, un esclat independentista unànime com el que va protagonitzar la Lliga el 1901 o ERC el 1931. Catalunya és avui complexa, múltiple i un xic desorientada. És raonable establir lligams electorals -no més- amb aquells partits les bases dels quals han de relligar el moviment independentista, perquè els vots hauran d'anar, algun dia, tots al mateix objectiu. Potser ja és hora de fer algun tram del viatge junts. Una visió ingènua? És possible. Però la independència no es construirà destruint. Quant al senyor Laporta, faria bé de consultar les hemeroteques i recordar què deia d'ell el mateix senyor Ridao que ara li obre els braços d'ERC com si fos el messies. I a Ridao, una advertència: ¿li sona el lema "o Cèsar, o res"?