20/09/2017

Els nostres dies

3 min
Els nostres dies

“La llibertat és dins de cada persona”, sento que diu l’abadessa de Vallbona de les Monges, Anna Maria Camprubí, per la ràdio. D’aquesta manera tanca una conversa al voltant de l’oferiment del monestir per poder anar a votar l’1-O. La frase és òbvia però mereix una estada en un convent per reflexionar-hi. Després de votar, esclar.

Viure la història mentre està passant ens fa subjectes dels fets. Participem en una mobilització col·lectiva que alhora és personal. Ens movem perquè hi ha alguna cosa que ens mou. Potser la grandesa de no trobar-nos sols en una reivindicació justa; potser la noblesa del fet col·lectiu en si mateix, que també pot ser catastròfic depenent de la lupa que portis posada. Potser aquesta llibertat que sentim que portem a dins i que només se sap explicar amb un “hi tenim dret”. Som creadors de fronteres. En la nostra recerca de la llibertat, conscients dels murs, en construïm de nous, com si la llibertat no fos el desert més gran imaginable. Ho fem perquè la llibertat lliure ens fa basarda i ens responsabilitza de tots els nostres actes. No hi estem acostumats, a ser lliures. Només de pensar-hi, fa vertigen. Però si, com diu l’abadessa, la llibertat és dins nostre, hi podem fer ben poca cosa. Finalment, el que portem a dins ho hem de treure. Surt. La fortalesa no és als murs.

No donem l’abast. El tema de la pela ha anat més ràpid del que em pensava i una cosa és sortir al carrer sabent que cobraràs i l’altra que t’obliguin a quedar-te a casa per cobrar. Qualsevol es refia dels economistes després de la crisi. Si ni tan sols l’estat espanyol sap complir les seves pròpies lleis. Tantes amenaces només ens donen present. És el que tenim i el que hem de viure i vivim. La vida en llibertat és aquesta. Que els dies passin amb la sensació que han estat els nostres dies. És a través de la vida quotidiana que es canvien les coses. El nostre dia a dia és el que dirigeix la manera de respondre als fets injustos. Continuem sent el que volem ser, sense demanar permís i sense faltar al respecte. Les idees són del tot contraposades. Però hi ha imaginacions que no avancen. Lluny de crear-ne o copiar-ne de noves, tornen una vegada i una altra. Els nazis, aquest referent que serveix per a tot quan no es respecta res. L’antidemocràcia, des d’aquesta democràcia feta a mida i incapaç de qüestionar-se a si mateixa; persistent a no voler donar veu a una minoria de milers de persones. Ni vot. Són les coses petites les que ens han fet avançar. Ja se la poden quedar, la corpulència de ser més. És un baròmetre molt primari. Poc elegant per a una demanda exemplar d’una ciutadania que surt responsable i apassionada. El que ens permet la catalanitat. La de l’emoció continguda.

Escuts humans miren de protegir documents. Això és el que sembla. En realitat estan protegint la seva llibertat. També ho sembla. S’ensenya a les criatures a enganxar cartells. Com si enganxar coses no fos la seva especialitat. Ara no és el gomet. Ara és el present i el futur. Encara que arribi en forma de pancarta impresa a casa en blanc i negre. Del to que tenen les notícies que ens assalten a hores imprudents. Afegiu al còctel el món, que continua girant. Trump cada vegada té més ganes de bombardejar Corea del Nord i reparteix a plaer a l’ONU entre aplaudiments i reverències. Putin dedica una estàtua a Moscou a Mikhaïl Kalàixnikov, el creador de l’arma que ha matat tanta gent que no hi ha una xifra. Per no parlar de la tristesa de veure els rohingyes menystinguts per tothom i vivint literalment en el fang. Ni de com augmenta la pobresa al nostre entorn mentre la corrupció s’exhibeix en la política obstinada en la supèrbia. Aquestes minories convingudes. Fora, som la majoria.

Hi ha tant de soroll al món que sentir una cançó de festa major per acomiadar la repressió és gairebé tan emocionant com veure un arc de Sant Martí quan encara està plovent. L’última vegada que vaig ser a Vallbona de les Monges plovia. Molt fort.

stats