De tornada
Potser és la manca de sol a la pell que em fa tenir la sensació que el que ha passat no ha estat l’estiu sinó un parèntesi llarg que ens ha confós les vacances i minat la tornada. Les vides. La tragèdia i l’horror mediàtic vistos des de lluny no es veuen igual. O potser sí. Però se senten diferent.
Ser a molts quilòmetres de casa quan els teus carrers han patit un atemptat ens ha passat a molts aquest estiu. No s’explica el que et passa pel cap quan envies missatges a la teva gent per saber si tothom està bé. Quan sents que no pots travessar el mar corrents i comprovar-ho. Quan mires edificis que no has vist mai. Quan la tristesa pels morts no varia. Tant és d’on siguin i on hagin mort. Són persones assassinades voluntàriament en aquesta guerra sagnant. La diferència és que sents que pertanys a aquells carrers on ha passat. Que allà és casa teva. I que tu voltes pel món per intentar entendre’l d’alguna manera. Però només ets la turista que, en un moment del viatge, s’adona que la voluntat de desconnectar es converteix en una obsessió per connectar-se. Fas un altre viatge del que esperaves. I això que a cada viatge fas mil viatges. Pessoa escriu que “per viatjar només cal existir”. I que “de qualsevol viatge, per petit que sigui, en torno com d’un son ple de somnis”. Aquests somnis que potser demà explicaran tantes coses i que avui només omplen el cap en desordre.
Pel camí, algun dels expatriats amb qui et trobes perquè vols trobar-te’ls et diu “Doncs ara ja saps com ens sentim nosaltres des de fa anys”. Encara que la marxa hagi estat voluntària i sigui plaent (per pensar en qui l’ha de fer obligada). Quan ja ha passat molt de temps, apareix el sentiment que no pertanys plenament a un sol lloc. I que potser et veus borrós als mons en què vius. En què consisteixen les nostres arrels? Podem fer veure que no en tenim? Com ho fem per viure en un altre lloc i tornar a arrelar? Parlen de l’origen dels terroristes. Però no hi ha un origen del mal, un lloc que es pugui trobar com una arca perduda i desfer-se’n. Per això, el que fa mal són les excuses doloroses que ha de donar la gent innocent per no ser acusada. La terra de les seves arrels no és el mal. Però tampoc a Catalunya hem tingut la lliçó prou apresa per no haver de repetir tantes obvietats. Què en fem, doncs, de les arrels, en general? On es podreixen? Quan?
Pocs minuts després del dolor apareix la perversió en forma de política i de mitjans de comunicació. La pudor de la hipocresia repugnant arriba a milers de quilòmetres de distància. La bona gent està de dol. La bona gent està desconcertada. Però es perden tant els papers de la decència que es podria empaperar un mar molt gran. I ho continues veient tot, de lluny: les espelmes, les llàgrimes, les declaracions, les abraçades, els titulars. Tant d’amor. I tanta pena. No es veu diferent. Es viu diferent. No és un bon record. És només una experiència. Serveix per saber més de nosaltres mateixos per poder entendre alguna cosa de fora. Entendre-la per poder estar en pau amb el món i per gaudir dels teus carrers quan tornes i no estàs de tornada. Tot just és l’inici d’un altre viatge. Vivim en unes peces de trencaclosques que moltes vegades no encaixen. Però viure no consisteix a acabar res sinó a reconèixer que ens faltaran peces. I reconèixer que ens faltaran peces no és excusa per no mirar de fer-ho millor.
La ciutat no està en calma. Camina. Una ciutat en calma és massa inquietant. La ciutat no t’espera. Sempre hi ha gent amunt i avall, gent que es queda i gent que marxa. Gent que tornes a veure al seu lloc, com si aquest estiu no hagués passat. O com si haguessin passat molts estius de cop. La tornada no és de vellut vermell. És de canvi horari i de canvi de claus. De tots els costums quotidians que ens omplen els dies mentre anem oblidant fets i persones, o els deixem enrere, de tanta càrrega. Hi ha una alenada en el tornar a casa que és gairebé tan agredolça com el petó d’un comiat inevitable.
