Publicitat
Publicitat

La pesta alta

Com pot dir un president d’un govern corrupte, d’un partit corrupte, d’un programa podrit, que ell respecta la llei?

Quan anava a escola, moltes vegades al pati jugàvem a “la pesta alta”. Havíem de córrer. Si ens posàvem en llocs elevats, els perseguidors no ens podien tocar. Estàvem salvats. Almenys durant una estona. No t’hi podies quedar sempre perquè, si no, s’acabava el joc. Així que havies de tornar a posar-te “a tiro”. Perseguir era un pal. Pitjor que perdre. Definitivament pitjor.

Els creadors de la llei mordassa amplien el cercle. Suspenen sistemàticament en comprensió lectora i s’entesten a creure que el poble, aquest ens que es belluga zombi, serà receptiu a la seva estratègia implacable, com un soldat que compleix ordres sotmès a les jerarquies de sempre, les de tota la vida, les que s’han imposat per força. Per llei. Perquè ho hem fet durant molt de temps. Per pràctica. Quina llàstima que la imaginació no vagi més enllà d’enumerar totes les plagues que ens han de caure a sobre. Quina llàstima que la paciència no sigui infinita per continuar suportant l’escarni. Quina tristesa saber-nos agredits per persones que només veneren els seus palaus de desmemòria i cobdícia. Quan les armes que s’utilitzen consisteixen a intimidar els pacifistes amb homes armats i amb homes que interpreten les lleis olorant les consignes del poder vol dir que hem guanyat. Però no ho saben. Ho saben? La llibertat encara manté el seu perfum. I l’alegria es manté a la vida.

A Madrid no es parla de res més. Catalunya és com el temps. Dona per a molt. Per això van passant desapercebudes notícies que reforcen la mala actitud del PP per poder aprovar en alguna matèria. El ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, per exemple, diu que no sap res de la mort de set dones a la costa de Melilla aquest estiu. Ho diu perquè li ho han preguntat. Ell no s’hi ha ofert. La mort d’aquestes dones va ser la conseqüència d’una devolució en calent, una pràctica sobre la qual el ministre no vol parlar. Però és legal. Encara que atempti contra els drets humans. No hi ha res més a dir. Només set dones mortes. Barrejo coses, certament. Perquè tot es barreja. Perquè les cortines de fum s’esvaeixen si encara tenim pulmons per bufar. Perquè les persones desobeeixen les lleis naturals i les humanes, per tantes raons que no soc capaç de comptar. La mort n’és una conseqüència. La més greu de totes. Les boques callades són una tragèdia. La llibertat al món té un preu impagable. Com pot ser que els funcioni, una vegada i una altra, la ignorància sobre les coses de les quals són responsables?

Busquem llocs elevats, aquests dies. Salvar-nos en un joc que té tant de ridícul com d’espantós. Ens continuen menyspreant el criteri, la capacitat de les nostres decisions col·lectives o privades. Per fer poesia utilitzen la paraula zòdiac i transatlàntic. I això que els escau més David i Goliat. Per atacar defensen unes institucions de les quals no respecten ni el vellut. Com pot dir un president d’un govern corrupte, d’un partit corrupte, d’un programa podrit, que ell respecta la llei? I, si és així, com se’ns pot retreure que siguem molts que vulguem fer exactament el contrari? Qui vol estar representat pel guardià d’un estat que no hi sent per les orelles i no hi veu pels ulls? Qui vol anar a una escola on s’estudia per desenvolupar la capacitat de sortir amb la corbata ben alta i amenaçar amb sentències i escorcolls? Com s’aguanta el discurs polític de qui ha oblidat la política?

Al costat de la mentida s’hi acomoden el silenci i la fatxenderia. Les prohibicions són paròdies poc creatives. Obvien l’existència de la tecnologia i sobretot el cervell de la ciutadania, sigui o no sigui independentista. És molt dolorós veure com no es resolen les coses que tenen tanta importància perquè han estat entregades a persones caducades. Però continuem. Amb la paraula. Amb l’energia que vam deixar al pati de l’escola. Busquem llocs elevats perquè el perseguidor no ens enganxi. No se m’acut un lloc més elevat que la dignitat amb què defensem aquesta causa. I, tot i així, no estem salvats.

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 24/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF