Publicitat
Publicitat

Semblaven massa cops per sostenir el joc

El Barça aixeca dos gols al Madrigal en un partit complet, persistent i orgullós

La impotència va passejar-se ahir pel Madrigal durant molts minuts, en el dia que menys importava guanyar però que més es desitjava evitar perdre. La crueltat d’una ensopegada a Vila-real hauria sigut tan absolutament gegant com els últims dies de dolor del Barça. I el resultat semblava que havia de ser tan immensament insignificant com un partit de futbol quan el que interessa són les llàgrimes, les mirades al cel i el record d’un minut de silenci únic i etern abans de començar a jugar. Però el Barça va fer del “seny, pit i collons” de Tito Vilanova el seu motor per renéixer i remuntar un partit que se li escapava. Per endur-se la victòria més insignificant. La victòria més trista. La victòria més necessària.

Contra el Vila-real, el Barça va treure el futbol que la seva ànima hauria preferit ajornar uns quants dies, i va ser capaç de centrar-se per portar el pes del partit i no perdre la cara al duel malgrat anar 2-0 per sota en el marcador. L’habilitat local va passar per aguantar els minuts de sotmetiment del Barça, amo i senyor de la pilota des del començament, i per tenir el cap fred per cavalcar ordenadament en el moment precís per perforar un Barça orgullós i professional. L’estratègia de Marcelino era clara i guanyadora: esperar, robar i sortir amb coratge i decisió. Va estar a punt de funcionar-li. Però els homes de Gerardo Martino van retallar diferències a base d’insistència a falta de gairebé mitja hora, i van acabar tombant la muralla groga a cops. Com si tornessin els cops que fa setmanes que no paren d’encaixar.

Un rombe incòmode

El Vila-real va proposar un 4-4-2 amb rombe que recollia algunes de les millors lliçons dels últims rivals que han derrotat el Barça. Marcelino volia convidar el Barça a atacar per fora, sobretot pel costat de Dani Alves, i pretenia tapar els espais interiors per fer lenta la circulació de pilota del Barça. Dos puntes limitaven la participació dels centrals blaugranes i Cani, situat entre línies per darrere, rondava la zona de Busquets per forçar-lo a l’error i traçar un contraatac estudiadíssim. A Xavi, Iniesta i Messi no els deixaven respirar quan jugaven per la zona central i quedava poc més remei que sortir als passadissos exteriors. Era el que buscava el Vila-real. El Barça va trobar la sortida fàcil per la banda dreta, on Alves va poder avançar amb certa comoditat. Però el brasiler, incapaç de trobar millors societats per combinar pel moviment exagerat cap a remat d’Alexis, va insistir en unes centrades que cap blaugrana va poder rematar.

L’altra alternativa ofensiva era la capacitat d’Iniesta, prop de Pedro, de concentrar jugadors per alliberar Messi. El manxec continua sent la millor manera d’obrir les defenses perquè l’argentí trobi espais. Ahir no va completar cap conducció ni cap paret fins als últims segons, quan va culminar una excel·lent acció iniciada per Busquets i matisada per Cesc dins l’àrea.

El Barça va tenir joc i intenció. Va insistir, va acumular, va creure. Fins i tot va tenir capacitat de reacció des de la banqueta. Però va tenir un quart d’hora de cert descontrol, al final del primer temps i a l’inici del segon, que va obligar-lo a una heroïcitat. Bartra i Mascherano, concentrats i agressius en l’anticipació, van veure esquitxada una gran actuació amb dues transicions impecables d’un Vila-real que fins llavors havia amenaçat amb certa timidesa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF