Mig any per trobar l'equilibri ofensiu i aprendre a decidir

No es toca l'estil però es juga amb altres eines. Es combinen variants, terme de moda al vestidor del Barça. Aquest ha sigut el context futbolístic en què Gerardo Martino ha construït el seu projecte al Barça sobre les bases deixades per quatre intensos anys de Guardiola i un d'estrany amb Vilanova. Sobre un discurs de continuïtat, el tècnic va anar tocant tecles des del primer dia fins a començar un camí del qual ell reconeix que s'ha recorregut només una petita part.

Sis mesos han donat per debatre sobre l'estil de l'equip, per qüestionar la viabilitat d'una idea de joc que sostenien uns futbolistes per a qui també avança el temps, per enyorar èpoques de més iniciativa, per venerar el joc de contraatac i la verticalitat més ferotge, per discutir percentatges de possessió i per celebrar el pas endavant dels actors secundaris. Tot plegat ha tingut setmanes d'elogi i de sacsejades cruels sota el paraigua d'uns resultats impecables. La primera derrota va arribar després de 20 partits i quatre mesos.

Conceptes vells i nous

Des de la seva presentació, Martino no ha amagat que era i és "el primer admirador del joc del Barça", que venia amb intenció de conservar-lo -o en cap cas de destruir-lo-, però, amb la sana llibertat que dóna haver viscut una etapa d'èxits des de la distància, va arribar tenint clar quins conceptes s'havien de rescatar amb urgència i quins calia introduir.

El debut en Lliga contra el Llevant va definir la pressió sobre la pèrdua com a prioritat en la llista de coses a recuperar. Però el pas dels partits va camuflar-ho en altres fórmules defensives, com ara replegaments intensius (l'Ajax va alertar especialment al Camp Nou) i contenció amb dos pivots (Song i Busquets alineats a la mateixa altura).

En fase ofensiva, l'equip ha combinat dies de sostinguda possessió (la mitjana és de 60,5% entre Lliga i Champions) amb un futbol més vertical, iniciat en llarg des dels centrals o depenent de les segones jugades. S'ha estès la sensació que Piqué, Mascherano i Bartra abusen de la diagonal llarga als extrems, però la seva mitjana de passada no arriba a mig metre més ara que abans (20,3 per 19,9). La de l'equip és fins i tot més curta (16 metres, per 17 de l'any passat).

De menys a més

Més enllà de les estadístiques, el final del 2013 de Martino viurà de les sensacions. De les bones dels últims partits que van desactivar les alarmes que havien fet saltar les derrotes amb l'Ajax i l'Athletic. Contra el Vila-real, el Celtic i el Getafe, l'equip va recuperar la capacitat de generar ocasions (més de 15 per partit) i de fer gols (4,3), amb un futbol-control gairebé absolut (més de 756 passades i un 90,3% de precisió).

Després de dies de soroll, l'equip ha après a fusionar els automatismes que fa anys que li funcionen amb les noves exigències del tècnic i de les competicions. I, de moment, acomiada l'any havent recuperat el poder sobre el ritme de joc.