El Barça de la marmota

Ho van anunciar: la final de Copa no ha de canviar l’anàlisi de la temporada de cara a l’any que ve. I no ho haurà de fer perquè la final d’ahir és, de fet, el millor resum del curs, del pas de Martino per la banqueta, del moment que viu l’equip. El Barça podrà consolar-se pensant que fins al minut 85 va tenir opcions, que fins i tot Neymar va fregar el 2-2 amb un pal, però, en fred, el club farà bé d’entendre que no en va tenir pràcticament mai. L’atac estàtic que sempre el sostenia i l’esperançava ja no és cap garantia. És, de fet, el parany que li planten els rivals.

Carlo Ancelotti va agafar la referència de l’Atlètic i va exagerar el replegament del seu Madrid per jugar-s’ho tot a la carta del contraatac, a la velocitat de Bale i la doble punta que el gal·lès formava amb Benzema. L’aposta va ser encertada contra un Barça inoperant en el joc de posició, encallat en camp rival, mort en centrades estèrils a l’àrea.

La por a atacar amb dos extrems naturals segueix ferint un equip que ahir va tornar a tirar una hora de joc amb la fórmula poruga d’incloure Cesc a l’onze. Que un dia funcionés l’aposta no la fa bona sempre i ja fa massa partits que l’estratègia s’ha carregat el que estava funcionant. Partint de fora, Iniesta va perdre el timó que té quan lidera des de dins; Neymar va començar fred per la dreta i Messi no té els socis d’atac que li fan la feina bruta. Els va acabar tenint massa tard. Quan tot corria pel camí de l’angoixa i el drama. El drama d’un Barça encallat en un malson que comença a repetir-se-li massa.