Agost

Demà passat és la Mare de Déu d’Agost, festa grossa en el calendari de l’Església catòlica. Se celebra l’assumpció de la verge Maria al cel, en cos i ànima. És una festa que té la seva subtilitat teològica. No es tracta d’una ascensió, sinó d’una assumpció. Maria no tenia prou poder per pujar al cel pels seus propis mitjans, no hi podia ascendir. Havia de ser assumida. Ja ho veuen. La teologia s’ha entretingut sovint en coses d’aquestes. El cas és que aquesta festa, la commemoració d’aquesta assumpció, va tenir un gran èxit al nostre país. Es va convertir en una festa popular, de manera que molts pobles fan la festa major en homenatge a aquesta commemoració. També cal dir que, en escaure’s al punt mig de l’estiu, amb el blat segat, al sac i ben lligat, i amb una climatologia propícia, les festes majors s’encaraven amb una certa tranquil·litat i solien tenir bon temps. Tot i que, com diu la dita, per la Mare de Déu d’Agost a les set és fosc i són dates de tempestes.

La catedral de Girona, el meu poble, està dedicada a santa Maria, o sigui que per la Mare de Déu d’Agost està de festa. O ho estava. Ara suposo que tot és més diluït. Com que Maria no va morir sinó que es va adormir, era costum, en aquesta data, de muntar, a les esglésies, l’anomenat llit de la Mare de Déu. El de la catedral de Girona era espectacular. Teatral, amb una escenografia de columnes salomòniques daurades, angelets panxuts i amb el culet enlaire, i cortinatges de domàs blau, es muntava cada any darrere l’orgue de la catedral. La gent devota anava a veure’l i a resar-hi. Ara em sembla que el tenen muntat tot l’any, com una peça més del museu catedralici. Al llit, és clar, hi havia la Mare de Déu morta, perdó, adormida, voltada de ciris i flors. El dia de la festa, el 15, l’ofici era d’una solemnitat incomparable amb cap altra. I els gironins, mudats, hi pujaven. Això els que no estaven estiuejant.

L’expressió màxima d’aquesta festa és l’anomenat Misteri d’Elx o La Festa. Es tracta d’una representació teatral, de teatre litúrgic, d’una intensitat inoblidable. La calor, les olors i les fortors, d’encens i de suor, la sensualitat dels adolescents disfressats d’àngels, la maquinària barroca, la mangrana i l’araceli que pugen i baixen de la cúpula, la música i, a fora, els petards sorollosos...

La Mare de Déu d’Agost marca el punt àlgid de l’estiu. I és el seu punt d’inflexió. L’endemà, la llum ja no és la mateixa. Un lleuger biaix imperceptible mostra ja el canvi. Les platges són menys plenes. I els bars i els restaurants també. S’aniran acabant les cues a plaça. Vindran les figues i el raïm moscat i tothom, amb un sospir d’alleujament inconfessable, somiarà en el setembre i en les rebequetes. Ja haurà passat l’estiu, un any més.

Al poble on sóc ara, Sant Feliu de Guíxols, la festa major es fa uns dies abans, per Sant Feliu, el primer d’agost, i per la Mare de Déu dels Àngels, l’endemà. És una festa major bicèfala. Amb sardanes, més aviat poques, i molt de soroll nocturn d’orquestres estridents i fortament decibèliques. I un gran castell de focs artificials, com se sol dir, per acabar, projectat sobre el cel i sobre el mar des de la punta de l’escullera. La platja fa d’amfiteatre i s’omple de milers de caps i caparrons de gent gran, adolescents i criatures que, armats amb el seu mòbil encès, semblen cuques de llum atapeïdes sobre la sorra. Llum, soroll i fum. Per sort, aquest any, el vent s’enduia el fum cap a Sant Elm i els colors dels coets, brillants com lluentons, no quedaven gens enterbolits en la seva aparició sorprenent.

Això és l’agost. Colles que mengen paelles impossibles, mig conills, a les guinguetes (abans xiringuitos) de les platges, que llepen gelats greixosos, als vespres, a les terrasses, atents, a partir d’ara, per si un crit qualsevol provoca una estampida que els pagui la consumició. Això és l’agost. Colles d’adolescents i de postadolescents asseguts a la sorra de les platges que fa poc eren plenes de banyistes. Allà afronten la nit, amb els seus sucs, les birres i els porrets de maria. Amb les pells calentes pel sol i les sangs calentes per l’edat i el foc de les hormones. Construeixen, potser sense saber-ho, lentament o apassionadament, els records per a l’hivern. Un foquet sentimental per encarar-ne la duresa. Això és l’agost. Una llosa de calda i calitja que cau sobre el món que ens és pròxim i ens esclafa... Però ja floreixen els fonolls als marges dels camins i ens perfumen amb la seva olor, dolça i rememorativa.