29/01/2016

Un llibre

4 min

El dia 9 de febrer, que aquest any s’escau en dimarts, Josep Carner farà cent trenta-dos anys. Ho dic així perquè per a mi encara és viu i ben viu i encara fa anys, cosa que vol dir que creix i canvia i evoluciona (esclar que sóc jo qui fa anys i creixo i evoluciono en la meva relació amb el poeta, que és l’honor del nostre poble i el més gran dels poetes catalans de tots els temps). Fa alguns anys, a París, en una taula rodona, se’m va acudir fer aquesta afirmació i Marie-Claire Zimmermann, que hi era, es va esgarrifar i, alçant les dues mans com una orant de les catacumbes romanes, va interpel·lar-me dient: “I Ausiàs March?” Ella, esclar, és ausiasmarquiana i suposo que llegeix Carner amb la lectura esbiaixada que n’han fet i en fan tants acadèmics de la literatura catalana, la lectura de la perfecció buida, superficial, alegroia i bonhomiosa. Jo li vaig dir que March, que era esplèndid, era inferior a Carner perquè era un poeta d’una sola corda, que només estava pendent de si se la tirava o no se la tirava, i, si ho feia, de per què ho havia fet i, si no ho feia, de per què no ho havia fet. I sempre amb la mateixa mètrica. És un pesat, vaig afegir. És un meravellós pesat. En canvi, Carner toca totes les tecles de la forma i dels continguts, per dir-ho així. Totes les formes mètriques, tota mena de vers i d’estrofa, amb rima o sense. I totes les intensitats de l’ànima. Des del nihilisme fins a la fe, des de l’acceptació del destí fins a la persistència en el compliment de la seva missió. I si bé March és autor d’algunes imatges prodigioses, Carner ho teixeix tot amb una llengua d’una fascinant precisió intel·lectual i sensual... És com Mozart, vaig afegir. Posseïdor d’una tècnica extraordinària, és capaç d’entortolligar-se, i d’arrossegar-nos-hi, en el joc mental més fi, alhora que sap baixar, i també se’ns hi endú, a les profunditats més recòndites de la pietat i del terror.

Com més llegeixo Carner, més convençut estic de tot això. Doncs bé, Josep Carner farà ben aviat cent trenta-dos anys i encara hem de defensar la seva immensa figura contra els que diuen que és il·legible i contra els que en fan, i aquests són molt pitjors, una lectura superficial que el deixa només com un gran malabarista. Aquest és un país d’intel·ligència pigra -la fórmula és de Riba- i donat a l’obvietat -el mateix Carner, al pròleg de L’home que es va perdre, de Trabal, ho denuncia-. Per això Carner no és ben llegit. Per peresa i per visió acomodatícia.

Amb tot això, m’estic desviant. El llibre del meu títol no és altre que el volum tripartit que ha editat Jaume Coll amb motiu del centenari de La paraula en el vent, aparegut l’any passat. De fet, aquesta edició del centenari està composta per tres volums, presentats tots tres en un estoig. Un dels volums és el facsímil d’un exemplar de la primera edició de La paraula en el vent, corregit per Carner de cara a la seva inclusió en La inútil ofrena, l’antologia de poemes amorosos que va publicar el 1924, és a dir, deu anys després. El volum ens mostra els canvis que hi va fer Carner, en llapis, així com algunes supressions. Reproduït amb tota fidelitat, hi apareixen fins i tot les ditades i les anotacions tècniques dels tipògrafs que van compondre l’antologia. Un altre dels volums és l’edició crítica, amb un llarg pròleg de Jaume Coll. És el nucli de l’edició. El tercer volum és una antologia de textos en prosa de Carner, relatius a l’època de La paraula en el vent. Aquí “època” s’ha de llegir en un sentit més aviat ampli. L’edició, minuciosa, com totes les de Jaume Coll, és gairebé un llibre de bibliòfil. Per la cura en la impressió, en la tria dels cossos i dels papers, en el relligat. Els tres volums es presenten intonsos, cosa que et dóna una mica de feina abans de posar-te a esbrinar-ne el contingut. Jo he tardat ben bé una hora a tondre’ls...

La paraula en el vent té la fama de ser l’inici de la poesia seriosa de Carner. Això ve de Gabriel Ferrater, que deia que era el resultat de dues coses: l’haver après bé l’anglès per poder llegir bé Shakespeare i l’haver llegit Ausiàs March. Això d’Ausiàs March Ferrater ho atribuïa al fet que el 1914 havia aparegut la gran edició de March feta per Amadeu Pagès. No ho sé. El cas és que jo no estic pas tan segur que La paraula en el vent sigui l’inici del gran Carner. És un llibre bo, evidentment, però amb moltes fluctuacions encara, com ho demostren els canvis en els poemes del llibre represos en l’edició del 57... Però això ja és una altra història.

stats