09/03/2013

El gran refús

3 min
El gran refús

La renúncia del papa Benet al pontificat ha satisfet els mitjans de comunicació, que han pogut llançar-se a comentaris més o menys encertats, i així han descansat un parell de dies de la corrupció, de la sobirania, del dret a decidir i dels fantasmes del Barça. Tothom ha sucat pa als seus coneixements de la història vaticana, que és com dir als arxius d'internet. Tothom hi ha dit la seva, com si la notícia tingués gaire importància fora de ser un succés inhabitual. Bé, inesperat del tot no ho ha pas estat, perquè el papa Benet, ara emèrit, l'any 2010 va visitar la tomba del papa Celestí V, el que Dante posa a les portes de l'infern, precisament per haver fet això tan inesperat que ha fet el papa Benet: el gran refús. Dante diu que ho va fer per viltade (" che fece per viltade il gran rifiuto ", "que va fer per poquesa el gran refús"). I és que no hem de traduir viltade per vilesa , em sembla, ni tan sols per covardia , sinó segurament per poquesa , com he fet. No s'hi va veure amb cor. Ell volia dedicar-se a l'oració i a la contemplació, i les sabates, vermelles o no, del papat li anaven grosses. Va fer el gran refús després de pocs mesos d'haver acceptat, i ho va fer sembla que empès pel que va ser el seu successor, Bonifaci VIII. Però, si bé Dante va considerar que això no estava bé, l'Església l'hi va premiar fent-lo sant. Segurament perquè la vida contemplativa sempre ha estat considerada superior a la vida activa del poder, per més papal que fos aquest poder.

De fet, el refús del papa Benet ha estat per les mateixes raons: no s'hi ha vist més amb cor. I a mi em sembla que aquella visita a Celestí V fa un parell d'anys ja tenia a veure amb aquesta decisió. Benet XVI també volia dedicar-se a aquest estadi superior de la vida espiritual que és el de la pregària i el de la contemplació.

Aquesta història recent, amb l'antecedent de Celestí V, té una versió de ficció, escrita precisament en català: Ramon Llull, a la seva novel·la Llibre d'Evast i Blanquerna , ja fa dimitir el papa Blanquerna per dedicar-se a l'estadi superior que és la vida contemplativa. El llibre és l'excusa per tractar dels diferents estadis de la vida humana, amb un fort pes didàctic. Blanquerna és el fill d'un matrimoni sant i ben avingut format per Evast i Aloma. Quan Blanquerna fa divuit anys, els pares el volen casar amb Natana, però ell refusa. I ella també: es fa monja. Blanquerna es dedica a viatjar, es fa monjo, és bisbe i papa. En cada un d'aquests estadis de la seva vida, Llull ho aprofita per tractar del matrimoni, del monaquisme, de l'episcopat i del màxim poder apostòlic, el papat. El més divertit de tot això és que Llull va escriure aquest llibre entre el 1276 i el 1283, a Montpeller. I el gran refús de Celestí V va tenir lloc el 1294. Jo no crec que el papa Celestí hagués llegit aquest llibre de Llull, però mai no se sap. La història sembla calcada. Celestí V també era monjo abans de ser papa. Llull, com Celestí V, com ara el papa Benet (quina casualitat que triés per nom de papa el de Benet, fundador del monaquisme occidental!), tots tres han considerat que hi havia una cosa superior a menar les regnes del poder. De Celestí V no sabem que, en el seu retir, escrivís cap llibre. Blanquerna sí que ho va fer. Va escriure ni més ni menys que un Art de contemplació i la meravella del Llibre d'Amic i Amat . Ara falta veure què escriurà l'emèrit Benet XVI. Llull li va posar el llistó molt alt. Pel que fa a la canonització, suposo que l'Església acabarà fent-lo sant, un cop mort, precisament per continuar anteposant la vida contemplativa sobre la del poder i per instaurar com a cosa habitual que els papes renunciïn.

Aquesta història de Celestí V, a part del pròleg de Llull, aprovatori, i de la sanció de Dante, condemnatòria, té un gloriós glossador. Ni més ni menys que C.P. Cavafis. Aquest va escriure un poema titulat " Che fece... il gran rifiuto ". No hi ha, al poema, cap més referència a la història que ens ocupa que aquesta del títol. El poema tracta de les conseqüències del sí i del no. Diu Cavafis que a certs homes els arriba un dia que han de dir el gran Sí o el gran No. El que diu que sí, un home que tenia a punt dins seu el Sí, va cap a l'honor i el propi respecte. I el que ha fet el refús no se'n penedeix. Si tornés a presentar-se l'ocasió, tornaria a dir el No. Però, afegeix Cavafis, aquell No -l'exacte que calia- l'aterra per tota la vida. El No, per correcte que sigui, sempre ens deixa més rau-rau a dins que no pas el Sí.

stats