Misc 31/12/2011

Els anys

i
Narcís Comadira
3 min

Passen de pressa, els anys, sobretot quan ja n'has fet molts. De jove, el temps passa més a poc a poc. Són percepcions, esclar. Els antics es van empescar allò que el temps fuig de forma irreparable, tempus irreparabile fugit , expressió que va fer fortuna com a inscripció per a rellotges de sol o portes de cementiri. Però, de fet, el temps no fuig, el temps s'està quietet. El temps no passa, som nosaltres que passem. I així hem arribat al final de l'any 2011, l'onzè del segle XXI, i el primer de la segona dècada d'aquest segle. Posats a comptar, ja hem consumit un onze per cent dels anys del segle i ara entrarem al 2012, que ens han promès horrorós.

Els polítics, que són els caps visibles del poder ocult que governa el món, és a dir, això que en diuen els mercats, el diner, el capital, etc., per despistar i fer-nos creure que la crisi és una mena de força de la naturalesa, ens volen amagar que té noms i cognoms i ens presenten la voluntat d'aquest poder com si es tractés d'una epidèmia contra la qual no s'hi pot fer res. I a sobre de ser espoliats, ens hem de sentir, per boca dels predicadors de torn, que ens mereixem tot el que passa, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que ara toca flagel·lar-nos i viure a pa i aigua, per haver comès tants excessos. I pagar amb els nostres diners els disbarats que els polítics han fet i han deixat fer.

Jo crec que el món és ample i meravellós, com deia el meu amic Ferran Lobo, que al cel sigui, i també crec que aquestes meravelles hi són perquè les fruïm: res de penitència. Que nosaltres no hem pas viscut per damunt de les nostres possibilitats. Simplement hem intentat passar-ho una mica bé, que malament ja hi obliga la vida. Qui ha de fer penitència són els autèntics culpables: els poders financers, els especuladors i els polítics aquiescents que, a sobre, quan deixen el càrrec, encara en plena joventut, s'atorguen sous de jubilació indignants. Però ells no, no en faran mai, de penitència. Juguen amb les vides de la gent, impunement. Fins que arriba un moment que la gent no pot més. Llavors roden els caps dels reis i hi ha sang i fetge: és allò que en diuen una revolució. I això en el millor dels casos. Perquè, en el pitjor, en la cretinització general propiciada per una educació mediocre, sense esperit crític, la gent, en comptes de sortir al carrer per reclamar el que és seu, hi surt per victorejar un messies totalitari -millor si porta un bigotet- que els promet unes espurnes de qualsevol cosa, revestides de grandesa i de ferotge identitat. I adéu llibertat!

Nosaltres passem de pressa. Jo mateix, d'aquí quatre dies, faré setanta anys, que vol dir que ja me n'he menjat setanta de sencers dels que el destí m'hagi atorgat. I la meva mare n'hauria fet cent. Gabriel Ferrater, si no s'hagués cansat de tot i no s'hagués suïcidat, en faria noranta, i ja en farà quaranta de la seva mort. També farà noranta anys que es va fundar el PEN català, per exemple. I segur que els periodistes que repassen calendaris ens recordaran mil celebracions. Ara està de moda commemorar el pas dels anys, sobretot en quantitats més o menys rodones. Quan jo era jove només se celebraven els vint-i-cinc anys, les noces de plata, que es deia; els cinquanta anys, les noces d'or; els setanta-cinc, les de diamant. I els cent, el centenari. Poca gent els feia, els cent anys. Només complien cent anys les institucions. Ara sembla que hàgim de celebrar qualsevol aniversari.

A mi m'agradaria celebrar una mica de racionalitat. Una mica de neteja. M'agradaria veure cares noves a la política i no clons dels mateixos. Persones capaces de plantar cara al poder corrupte, capaces de dir que no a les maniobres de l'especulació. I que, posats a estalviar, ho fessin només en coses supèrflues, mai en educació i en sanitat. Ni en cultura. Pel que es veu, no anirem pas per aquest camí. Però, com a mínim, que no ens facin sentir culpables, que la gent correnteta no en tenim cap de culpa de tot el que passa.

stats